Paradoxes d’una societat hipòcrita

Aquest matí he sentit dues notícies aparentment independents, però que per a mí tenen una relació escandalosament evident i contradictoria. La primera: s’ha demostrat innocent un professor del Vendrell al que havien acusat de pederàstia. Hi ha proves de què el nen va ser assetjat a través de les xarxes socials, però les mateixes proves assenyalen un altre culpable, no el professor, que es va quedar sense feina, va ser estigmatitzat i va haver d’anar-se’n a viure a una altra ciutat. El segon titular: la setmana vinent s’obre al Vendrell un parc eròtic amb jocs i gimcanes per a adults. Curiosament a la mateixa ciutat que la notícia anterior.

Per una banda tenim un cas de pederastia al Vendrell, agreujat per una mala gestió per part de les autoritats i dels veïns, que durant dos anys han acusat i estigmatitzat una persona innocent. Per l’altra, les mateixes autoritats i els mateixos veïns promouen un parc que fomenta que els adults juguin com nens per satisfer els seus impulsos i gustos sexuals. Si infantilitzem la sexualitat, hispersexualitzem les nostres vides i substituïm el cervell per testicles i ovaris, després no ens escandalitzem de què passin coses tan monstruoses com la pederastia. Si alimentem monstres, tindrem monstres. El que em sorprèn és que la meteixa gent que ataca amb contundencia –i moltes vegades, com en aquest cas, amb precipitació– els pederastes, aplaudeix i es diverteix amb aquells que juguen amb la sexualitat com si d’un joc de nens es tractés. Paradoxes d’una societat hipòcrita.