10 anys de Donart

Criatures, les de l’art, filles del somni,
nascudes en el mitjà que les allibera.
María Zambrano

A les dones artistes els ha costat arribar als museus. Ara mateix hi ha una exposició al MNAC que ha fet aflorar dels seus magatzems treballs de dones artistes que, atenció, havien estat expulsades del cànon oficial i havien caigut en l’oblit. No cal dir que n’hi ha de bones, i també d’extraordinàries.

És per aquest motiu que hi ha iniciatives que tenen el mateix sentit: fer visibles els treballs de les dones artistes. Donart*: així s’anomena el premi a la creació plàstica adreçat a les dones artistes amb voluntat de fer que el seu treball sigui més visible, i que ara ha fet deu anys que convoca l’Associació de Dones La Frontissa, segons una idea de Francesca Calaf, comissària de totes les edicions. Cal dir que durant tot aquest temps, l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú ha donat suport a aquest certamen artístic.

Per celebrar la trajectòria del premi Donart, acaba d’inaugurar-se a La Sala una exposició amb obres de les nou guanyadores fina ara del Donart: Anna Maria Almirall-Germain (2007), Núria Corretgé (2008), Maite Prades (2009), Arian Morera (2010), Lola Roig (2011), Lourdes Fisa (2012), Viviana Guasch (2013), Rosalia Pomés (2014) i Isabel Pons Tello (2015).

La reunió en un mateix espai d’una representació de l’obra de les nou artistes guanyadores del premi Donart, proporciona a l’espectador un paisatge esplèndid d’estils creatius, es visualitza de forma dinàmica el llenguatge plàstic de les nou personalitats que, vistes les seves obres en conjunt, presenten aspectes comuns, tot i les grans diferències. Diferències entre la figuració d’Almirall-Germain, la més clàssica, i la figuració de Lola Roig i Arian Morera, així com el ventall d’expressions en el camp de l’abstracció per part de Núria Corretgé i el seu delicat llenguatge zen, les experimentals i simbòliques Lourdes Fisa, Viviana Guasch, Rosalia Pomés i Isabel Pons Tello, i, encara, l’acolorit món de formes imaginàries de Maite Prades.

¿I quins són aquests punts en comú entre una diversitat tan àmplia d’expressió artística? La coincidència en la utilització dels tons càlids, i quan les artistes s’expressen en una gamma àmplia de colors, aquests són molt vitals i contrastats. 

Quant a les tècniques emprades, les nou artistes es mouen amb total llibertat, sense constrenyiments, amb explosió creativa tant en el cas de la tradicional pintura a l’oli, com en recerques experimentals que van des del collage a les superposicions matèriques, atorgant d’aquesta manera textures diverses als quadres, fins a la utilització de materials com resines i metalls.

A través de la plàstica, l’espectador accedeix a mons imaginaris, encara que la pintura que tingui al davant sigui de caire més realista, figuratiu, i més encara quan es tracta de pintura abstracta, pintura que sovint reflecteix imatges que recorden aquelles figuracions que sorgeixen quan tanquem els ulls: formes i colors en moviment que la pintura atrapa com en la instantània d’una fotografia.

En aquesta exposició de les guanyadores del premi Donart, convocatòria a la qual desitgem llarga vida, salta a la vista la tendència del segle XX, que continua en el segle XXI, i és la de la deformació de les formes, millor dit, la seva esquematització i abstracció. I fins i tot, llevat de Almirall-Germain, les obres figuratives exposades són imatges passades per la potent imaginació creativa de l’artista, de manera que el que veiem no és la realitat, encara que en reconeguem els trets. I és que, com diu la filòsofa María Zambrano, que va escriure força sobre pintura, les criatures de l’art, les pintures, són filles del somni nascudes en el mitjà que les allibera, és a dir, l’obra d’art. A la qual cosa cal afegir: nascudes a través de l’artista.

*Donart té un antecedent històric. Durant la dècades dels anys vuitanta i noranta, Dones de Catalunya. Associació Independent, la cara visible de la qual era Maria Lluïsa Oliveda, convocava el premi Donart, adreçat a artistes dones, ja que tenia el mateix objectiu: premiar, per visibilitzar-lo, l’art fet per dones. De les meves amigues artistes, el van obtenir: Concha Ibáñez, Núria Tortras, Carme Riera. També l’amiga Adelaida Murillo (juntes hem realitzat publicacions on hem combinat poemes, contes i dibuixos. Amb el títol de “Llibres dibuixats”, l’any 2014 vam exposar aquests treballs a la biblioteca Armand Cardona Torrandell). Reunit el jurat a la Casa Elizalde, com tenia per costum, el jurat en aquell moment compost per: Marta Maragall, Vicenç Altaió, Clara Garí, Carme Alvaro i Antonio Beneyto, van atornar el premi Donart 1994 a Adelaida Murillo. Sembla que l’última convocatòria va ser l’any 2000.