Literatura

La felicitat dels peixos i l'escriptor frustrat

Teresa Costa-Gramunt 11-04-2016 09:27 Lectures 633
Coberta de 'Al pic de l'hivern...' de Xavier Serrahima. Eix

Coberta de 'Al pic de l'hivern...' de Xavier Serrahima. Eix

Escriure per què, ens preguntem sovint els escriptors més enllà de la necessitat de fer-ho, o de repondre a una vocació que es presenta imperativa. Hi ha tantes respostes com escriptors. Per a mi escriure és un camí de transformació de la consciència humana, de descobrir pas a pas (llibre a llibre, podríem dir), el potencial humà que és en nosaltres i que les descobertes successives van manifestant a la llum. I és que els humans som éssers en procés.

Llegir llibres de qualitat pot tenir aquesta mateixa funció transformadora de la consciència. Ho dic a propòsit de la lectura de la novel.la Al pic de l’hivern ens aturàrem a descansar sota un arbre (Editorial Gregal). El seu autor, Xavier Serrahima, escriptor terrassenc i animador de tantes activitats culturals relacionades amb el món de les lletres, ha fet un exercici de literatura d’ampli registre a l’hora d’escriure un llibre on el lector reté l’alè fins a la frase final, ben dossificat l’argument en els 31 capítols que coincideixen amb els dies del mes de desembre, l’últim mes de l’any, metàfora d’un estadi anímic que el protagonista sent com a terminal, de ple i gèlid hivern.

El protagonista i escriptor en temps present d’una novel.la que es titula precisament Al pic de l’hivern ens aturàrem…viu, per aquesta raó, una agonia existencial. Així, doncs, no és per casualitat que sigui el mes que clou l’any el mes triat per Serrahima a l’hora de descabdellar la història d’aquest escriptor agafat pel coll fins a ofegar-lo per una feina que el degrada, i un entorn familiar i social que li és refractari. Aquest escriptor ha d’escriure la seva novel.la esgarrapant hores de son ja que, per mal guanyar-se la vida, ha d’escriure unes novel.lotes romàntiques, escrits de baixa qualitat tot fent de negre d’una autora que ja no pot escriure ni en sap ni n’ha sabut mai. Aquestes novel.les de baixa estofa es venen com a xurros. En canvi, les novel.les que l’autor ha sembrat: una en una editorial i l’altra l’ha presentada a un concurs literari de prestigi, corren una fortuna tan incerta com descoratjadora durant tot el relat. I és que tot són bones paraules, per part dels editors, però a l’hora de la veritat res de res, i miren de treure-se’l de sobre.

Xavier Serrahima, que, com a crític literari coneix el món del qual parla, fa explicar al seu protagonista els envitricolls d’un univers, l’editorial i de les lletres en general, on pesa molt, massa, no només l’esperit mercantil sinó també la impostura de tants dels seus actors. En contrapartida, l’escriptor protagonista de Al pic de l’hivern… és o, millor dit, se sent ser en la intimitat més profunda un escriptor per al qual l’escriptura és el seu centre de veritat i de vida. No se sent pas un assalariat ni un escriptor de bestsellers, de llibres tan primets, culturalment parlant, com el paper de fumar. És evident, ens ve a dir el crític que hi ha en Xavier Serrahima, que aquests llibres prefabricats no són maons qualificats per alçar cap edifici literari. El seu protagonista-escriptor (com el mateix autor) aspira a obrir portes més enllà d’ell mateix, florir a través de l’escriptura com a art. Perquè això és l’Art, a dir dels savis de tots els temps: transformació de la matèria prima, alquímia.

La història que narra Xavier Serrahima pren molta força des del moment en què és el mateix escriptor frustrat qui, en un monòleg interior, va desgranant de forma àcida, desencisada, desesperançada i crítica els seus pensaments, els seus sentiments i les seves idees sobre el món, la vida i l’escriptura literària en particular. Perquè no tot el que s’escriu és literatura, que quedi clar.

En el text de Serrahima queda clar que hi ha literatura i literatura des del moment en què Serrahima escriu, amb exigència, els capítols que escriu el protagonista de Al pic de l’hivern… Exigència en la forma i en el fons. Perquè alguns dels capítols del relat de Xavier Serrahima estan encapçalats per unes proses curtes, amb imatges molt visuals, on l’escriptor desencisat descriu de forma poètica la felicitat dels peixos que té en un acuari del seu estudi. Aquests textos es constitueixen en una paràbola de la felicitat que s’observa en la natura: els peixos, de formes precioses i de bells colors, neden, viuen i deixen viure, com volent dir que el protagonista de Al pic de l’hivern… no pot viure ni el deixen viure segons el ritme que li marca el seu devenir intern. Es tracta, doncs, d’alertar el lector sobre el contrast entre la vida aparentment plàcida del peixos i la vida dolorosa i entortolligada que oprimeix l’ànima d’un escriptor obligat a escriure el que no vol, i que no pot escriure el que voldria ni quan voldria. Una tragèdia extensiva a tots aquells que es troben en circumstàncies semblants en qualsevol feina, provocant l’empatia del lector.

Així mateix, i cosides hàbilment en el text, en altres capítols de Al pic de l’hivern… trobem referències al llibre de Job, un personatge bíblic que no només s’ha fet popular per allò de la paciència de Job, sinó també perquè és un personatge que, temptat pel diable amb la connivència de Déu que ho permet per posar a prova la seva fe, és temptat amb tota mena de calamitats i desgràcies de manera incomprensible, absurda, com a vegades sembla la vida. Posat a prova de la manera més crua, doncs, (com el pobre escriptor frustrat), Job viu moments d’autèntica desesperació. Però la seva fe en el seu Déu (en realitat, fe en la seva part espiritual, si no en volem dir Déu) és més gran que la seva desesperació. Aquesta resiliència de Job, com se’n diu avui dia d’aquesta fortalesa espiritual enfront de les adversitats, ha propiciat treballs literaris de relleu com: Resposta a Job, del gran psiquiatra suís Carl G. Jung, o Llibre de Job, del nostre filòsof Francesc Pujols.

En el seu llibre Resposta a Job Jung tracta d’aclarir a la llum de la filosofia i la psicologia de l’esperit certes idees religioses tradicionals, tot acostant-s’hi per una doble via: la raó i l’emoció. De forma semblant ho fa Xavier Serrahima en el seu discurs narratiu: el seu escriptor desgraciat es debat entre el seu suposat racionalisme i aquella raó oculta, anomenada vocació!, que el fa creure en les seves possibilitats per escriure una obra digna encara que l’entorn li sigui tan negatiu, tan contrari. Una obra en la qual hi ha referències cultes des del moment en què també s’hi intercalen textos dels nostres clàssics medievals, textos l’esperit dels quals apuntalen el discurs de Serrahima amb una gran eficàcia narrativa, tant o més que el discurs que elabora de forma col.loquial el cervell de l’escriptor, tan agònic que el mou a prendre una via final ben fosca.

A Al pic de l’hivern ens aturàrem a descansar sota un arbre, Xavier Serrahima ens ve a dir que la vida humana pot ser viscuda en diversos nivells de consciència. És a dir: amb la inconsciència dels peixos (alguns dels personatges secundaris, tan ben dibuixats com el mateix protagonista, viuen com els peixos), i amb la consciència d’una vida a la qual se li vol donar un sentit, és a dir, una vida humana malgrat el dolor i la tragèdia amb què a vegades és travessada, com una espasa roent.

El sentit que l’escriptor-protagonista de Al pic de l’hivern vol donar a la seva vida és l’escriptura d’una obra amb qualitat literària, no un artefacte de simple entreteniment, no un producte mercenari i insubstancial. El protagonista (i, amb ell, el mateix Xavier Serrahima) vol escriure una obra que mogui l’esperit del lector a la reflexió, ja sigui envers el món immediat, provocant la solidaritat i l’empatia amb els altres, ja sigui per immergir-se en el món interior, el món des d’on l’ésser viu la vida veritable. Al pic de l’hivern…és un llibre que, a més d’exposar nuament les dificultats de dur a terme una vocació literària en un entorn tan refractari i menyspreatiu per l’escriptura, toca a fons un munt de temes de signe humanístic. Llegiu-lo i ja m’ho sabreu dir.  

T'ha interessat aquest contingut?

Subscriu-te al butlletí d'Eix Diari i rebràs la informació més destacada al teu correu electrònic

Mitjançant l'enviament del meu email confirmo que he llegit i accepto la política de privacitat.


El blog de Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Un espai-estat d'ànim

http://elveldharmonia.blogspot.com

Ensenyament

Vaga de deures! És la fi de la civilització!

Jordi Larregola

Debatre sobre idees és un exercici que s'hauria de fer des de la presumpció d'intel·ligència. Tots estem subjectes a l'error però tots som persones prou madures per prendre les nostres decisions

ENQUESTA WEB

La Policia Local de Sant Adrià de Besòs acaba d'incorporar càmeres de videovigilància als uniformes. És el primer cos que adopta aquest sistema a Catalunya.

T'agradaria que la policia local del teu municipi incorporés aquesta eina?


No