Altamira

Lucrecia Botín de la coneguda família dels Botín (Banc Santander) patrocina aquesta aventura reivindicativa i molt desconeguda. Concretament la del Sr. Marcelino Sanz de Sautuola, qui de la mà de la seva filla al 1.879, any important i transcendent també sens dubte en la França revolucionària, va descobrir a la famosa cova, les pintures rupestres d'Altamira que donen nom al film.

Sanz de Sautuola avantpassat de Lucrecia Botín, un científic més d'afició que de professió, va ser aclaparat, injuriat, vilipendiat i vexat per considerar-se´l un falsificador que havia inventat tot l'extraordinari trobat a l'interior de la cova. Tot per les seves discrepàncies amb les tesis de la vetusta església, que de tots és conegut la impossibilitat de contrariar-la sota pena d'acabar a la pira funerària. Tomás de Torquemada ja havia mort però el seu esperit transitava per aquells ancestres.

En aquesta Espanya d'arribistes, oportunistes i vividors que és l'actual, la de 2016, tampoc li casaria el que va succeir a l'Espanya enconsertada del 1879, en suposar que uns cavernícoles, mai millor dit (cap relació amb la caverna esportiva centralista actual) poguessin tenir cervell suficient per a pintar amb escàs material i molta imaginació, escenes de la vida quotidiana. Però en realitat va ser així. És d'agrair la ingent tasca d'aquells suposats ignorants infidels. Aquesta gesta va maravellar al món.

El dinamitar i canviar certes veritats immutables, sens dubte la de certes tesis  bíbliques transmutades a la més retrògrada església. I aquí rau el problema. Aquí es fonamenta l'àrdua tasca de Lucrecia Botín. Construir un film molt més reivindicatiu que divulgatiu. Diu que qui paga, mana, I sens dubte Lucrecia, s'ho ha pres al peu de la lletra. No és una crítica. És senzillament una realitat palmària.

Per a això la productora va cridar a Antonio Banderas, un actor que mai m'ha agradat, però que que està molt correcte, ficat i mesurat en el present film. Fa creïble el seu paper i contagia en bona mesura a l'espectador el sentiment d'injustícia que es llaura al llarg i ample de la pel·lícula ammb el personatge central er ell desenvolupat .

Per contra, es perd una magnífica ocasió d'acostar-nos científicament a la troballa, a aquest magnífic descobriment. Però tampoc en cap manera es pot parlar d'error del director d'Hugh Hudson, l'oscaritzat director de Carros de Foc, perquè el postulat no és divulgatiu com indico, sinó el de restaurar el bon nom del descobridor.

La pel·lícula està perfectament il·luminada i fotografiada pel mestre José Luis Alcaine, un nom que no necessita la més mínima presentació, amb una magnífica ambientació i disseny de producció. Semblants per entendrem a la vàcua, Palmeres en la neu un pastitx i pamflet de rancis amors tan lluminós com reiteratiu i empalagos amb el no menys tempestuós Mario Casas, que algú algun dia se suposa algú li ensenyarà un mínim de dicció per seguir en el cinema (al Teatre caldria un miracle). De moment les influències i l'endoll li valen.

Mas que acceptables xifres en taquilla fins a l'instant. No és res de l'altre món, però entreté, està ben interpretada inclòs el "cura" Rupert Everett al film, encara que amb un toc de ginyol i la magnètica Golshifteh Farahani, (A propòsit d'Elly i aviat en Pirates del Carib 5) la dona del descobridor, amb una toc de bellesa oriental barreja de suggestió i atracció. El projecte es denota limitat, de vegades insuficient, però l'afany de restauració prima per sobre de qualsevol eventualitat. En qualsevol cas, resulta recomanable i no cansa en cap instant. A la festa del cinema per 2,90 eurets s´ho val (9,10 i 11 de maig).

ESPAÑA 2016
97 m.
6/10