Segona mentida: 'No tinc per què fer-ho'

Passa que la major part dels camins que emprenem els comencem per descarti. Vull posar per davant una idea que vaig trigar molt de temps a apreciar. Una d'aquestes coses que pensem que només els passa als altres. És gairebé un pensament medieval que té molt a veure amb això de sentir-se el centre del món, l'ull de l'huracà, el catalitzador de totes les mirades. Arribar a veure que de la mateixa forma que es mou l'Univers, ens movem nosaltres, com un punt més d'energia aparentment inútil. Som part d'ell formant part de l'evolució que pren forma en nosaltres mateixos, en el nostre entorn, en el que ens passa, a les robes que ens posem i fins i tot en la decoració de les cases. Reconeix que et parteixes del riure quan mires les teves fotos de més de vint anys d'antiguitat veient el pentinat, el maquillatge, les muscleres o els pantalons de campana que portaves.

Aquí tens una mostra simple de l'evolució que tantes vegades t'obstines a negar. Totes elles van ser decisions preses per circumstàncies que des d'algun punt de vista van ser menyspreades per irrellevants. Simplement es van prendre a canvi de no prendre unes altres. A temps passat traiem del calaix dels records algunes d'elles per verificar l'impacte que van poder tenir en la vida d'uns i d'uns altres, particularment en les nostres. Més enllà dels resultats, el moviment i l'evolució són innegables. Seguim descartant opcions al llarg de tota la nostra existència. Sense adonar-nos, fent-ho amb reiteració. Quan aquesta normalitat es trenca és quan els fets rellevants arriben a la nostra vida. Alguna cosa invisible t'empeny a sortir de l'habitual, del plàcid, de la zona còmoda on ens agrada que succeeixin les coses previstes i acceptables.

Aquesta cosa no té identitat, no és identificable amb ningú perquè ningú és. Per tant no podrà obligar-te a sortir del teu proper cercle de seguretat. Solament l'experiència de provar-ho et pot permetre apreciar el diferent que és tot des de l'altre costat de la tanca. Quan ho fas estàs despertant una vàlvula secreta que et fa ser més gran i que d'alguna forma et transporta al creixement personal que necessitem per a una correcta i enriquidora evolució. El vital en aquest exercici no és el temps, ja que passa aliè a les voluntats. Simplement es consumeix. L'essencial són els reptes que se't plantegen apareixent davant la teva vida. Són aquestes idees que visualitzes com el tren que para en la teva estació a l'espera que pugis o no. Quina sensació quan t'arriba i recordes la seva partida mentre els vagons es feien petits allunyant-se sense tu.

Els pensaments estan sempre alimentant l'existència. Una altra cosa és que formin part d'una alimentació rica en nutrients. Igual que mengem escombraries, pensem molt en ella. Quan afrontes un projecte que comporta desafiaments i reptes nous, pots escoltar veus interiors que sentenciïn que no tens per què fer-ho. Aquí tens una mostra important de resistència al canvi interior i personal. Un canvi sense imposicions que serveix fonamentalment per portar-te d'un lloc a un altre. És clar que t'estàs subjectant amb ungles i dents a aquesta tanca del teu tancat de seguretat en els límits del que coneixes. Tot és cíclic i aquest pensament torna tantes vegades com alguna possibilitat es creui en el teu pensament. Quan acceptis qualsevol motiu com a vàlid per emprendre un viatge estaràs acceptant obertament una de les raons fonamentals per justificar la teva vida, que no és una altra que la de crear i gaudir, entenent aquesta paraula com el fet de crear fruit amb raons per viure.

Les raons es transformen en assoliments, en projectes, en somnis, en persones, en promeses, en somriures, en art… en una infinitat de coses que si no es practiquen resumeix el que queda de vida en una bestreta de la mort.

Permet-me que insisteixi, cada cosa al seu temps i és el temps de viure fent que qualsevol forma de riquesa doni bons motius per estar en la línia de realitzar els somnis.