La novia

Amb moltes nominacions importants premis i alguns en el seu haver, com el Goya a la millor fotografia i a la millor actriu secundària, una extraordinària Luisa Gavasa (la mare del nuvi) aquesta adaptació és una pel·lícula riu. Un torrent d'emocions, passions i pulsions difícils de descriure, on la saragossana Paula Ortiz ha obtingut un bon rendiment dels paisatges desèrtics dels Monegros.

La pel·lícula des d'un inici, una història d'amor triangular fa olor i destil·la tragèdia i mort pels seus quatre costats. Tres éssers humans i les seves famílies víctimes del passat, dels seus ancestres i ancorats en la propietat latifundista de la terra, es veuen abocats a una infinitat de decisions proclius totes aquelles a la conservació de l'espècie i fonamentalment a la del patrimoni.

S'albira al fons el més ranci sabor a aquella Espanya profunda que comporta fet i fet i aquesta obra de Lorca és bona prova d'això, a la reaparició en la part final de la pel·lícula de totes aquelles passions i odis soterrats que arriben a proclamar amb tota la seva virulència extrema seu desbordament incontenible.

És Lorca en pura essència on la directora capta la seva plenitud i excel·lència i on les interpretacions, molt bones totes elles, estan al servei del text, un text aclaparador, ampul·lós i esteticista de principi a fi en el metratge que va llaurant a foc lent la magnitud de la tragèdia que des del principi coneixedors tots del text lorquià, som molt conscients que es va a desenvolupar.

Una pel·lícula mil·limetrada, estructurada en moments progressius passionals, d'estructura lògicament teatral banyada per un torrent d'imatges espectacular, de visió imprescindible.

Lorca en teatre o en cinema continua sent Lorca. I segueix cotitzant a l'alça.

ESPAÑYA 2015
95 m
7/10