Sobre el camí que pren el procés i els seus tics

L’article “El gra i la palla sobre la prudència i els traïdors”, escrit per César Martin el passat 16/09 al 3d8 i que era una extensió i aprofundiment sobre un article del mateix autor que havia viscut moltes reaccions, aprofundint sobre la paraula “traïdor” i exposant tics feixistes en l’actuació de moviments nacionalistes, em va fer reflexionar sobre fets que medito des de fa temps.

Estic plenament d’acord amb el contingut del citat article on hi havia frases tant entenedores sobre els lligams que hi ha entre els feixismes i els nacionalismes ( en general, a tot tipus de territori) com la següent: “....si be hi ha nacionalismes que no son feixistes, el feixisme sempre es nacionalista”. Vistes les reaccions que havia provocat el seu primer article, el Sr. Martin segueix exposant “el control del nacionalisme català actual mostra accions democràticament irreprotxables, fins a altres que no ho son tant” i continua explicant que tots els moviments nacionalistes europeus, sense excepció, l’espanyol inclòs, presenten components feixistes, i aquí, el moviment independentista català es ven com immune a aquest precepte, no nomes això, si no que es qualifica com antifeixista.. L’autor acabava concloent que es cert que el nacionalisme català està allunyat d’algunes característiques essencials del feixisme (racisme, sexisme, enaltiment de la violència, culte al líder, ...) però en canvi, en mostra d’altres com: les emocions per sobre de la reflexió, la identificació d’un enemic únic de qui provenen tots els mals, control dels mitjans de comunicació, ús extensiu de la propaganda o la desqualificació sistemàtica del discrepant.

Es en aquest punt on vull aprofundir per analitzar el que el Sr. Martin exposa, prèviament deixant constància del següent: Les conseqüències produïdes pels règims feixistes i totalitaris al s.XX son prou conegudes; i degut a la seva gravetat, crec que han d’estar sempre presents, sobretot en l’àmbit polític, on tot i que la causa inicial sigui noble, s’ha de tenir cura de la construcció del relat i l’actuació política; doncs depenent el curs que prenguin poden seguir un perillós camí, que en principi pot semblar inofensiu o “controlat”, però que amb el transcurs dels aconteixements i la suma d’ells, poden anar deteriorant la convivència i amb ella la cohesió d’una Societat. Em preocupen i condemno els que en fan ús banal en la utilització del feixisme per a qualsevol comparació; altrament no significa que no se’n parli o no se’n faci una visió crítica davant actuacions que representin les seves característiques. Aclarit això si que m’agradaria mostrar que hi ha més accions que les exposades pel Sr. Martin, del moviment independentista català, desenvolupades amb tota normalitat, que mostren tics feixistes o totalitaris com per exemple pot ser l’elevació d’una bandera ideològica a la bandera d’un Estat ; ja ho van aconseguir russos, alemanys i xinesos. L’estelada no es la bandera de Catalunya, ni molt menys de tots els catalans; qui segueixi mínimament Catalunya des de fora el territori, fàcilment caurà en la confusió. Un altre tret característic es, enllaçat amb el punt anterior, la invasió de l’espai públic (de tots) amb banderes i símbols; i no parlo de balcons, si no de places i espais públics. Seguint amb l’argumentació, un tercer tret es les grans marxes o concentracions, la més exemplar, com no, la nostra diada, que ha passat a ser una festa de tots els catalans a un instrument del moviment independentista com ha estat enguany, on fins i tot, si hi ha nacionalistes que no combreguen amb el relat, son xiulats i exclosos com li va passar a la delegació d’UDC el passat 11S. Seguim, crear un col·lectiu per sobre del individu; tothom es útil per la causa comuna que te un únic pensament (anul·lant el individual) i aquí enllaço amb la imposició del pensament únic, on els que discrepen son automàticament etiquetats com a traïdors, unionistes, o el que es vulgui. Més tics: La desaparició de la separació de poders:: ens expliquen (en les conclusions de la comissió d’estudi del Parlament sobre el procés constituent, aprovades el 27 de juny) que després de les pròximes eleccions, que ja no seran autonòmiques si no constituents, la Cambra passaria a convertir-se en una assemblea amb plens poders, i les seves decisions serien de compliment obligatori per a la resta de poders públics i per a totes les persones físiques o jurídiques i no podrien ser objecte de control, suspensió o impugnació per part de cap altre poder, jutge o Tribunal.. I finalment, una última característica es la utilització parcial de la història en benefici propi, fet que tractaré una mica a fons a continuació:

I es un dels fets més preocupants que percebo que últimament succeeix a casa nostra. En l’obra 1984 de George Orwell, escrita el 1949 on es destripa a la perfecció com actua  un regim totalitari, em va cridar l’atenció una frase, que no es de les més famoses del llibre, però que vaig trobar demolidora: “Qui domina el passat, domina el futur; qui domina el present, domina el passat”. Tal qual. Els darrers temps hem pogut comprovar fets que així ho constaten, sobretot en la campanya del 27S, o el de la instrumentalització parcial de “la memòria històrica”, on es reclama el reconeixement  a les víctimes republicanes (les nacionals es obvi que no, doncs ja ho va fer el Règim), però obviant les víctimes republicanes a mans de republicans, sobretot les sofertes a Barcelona i Catalunya. Son les grans oblidades, potser per que foren a mans de la CNT-FAI  o per que estava sota un govern d’ERC? . Però sobre la manipulació històrica  ens cenyirem a un últim fet que ho exemplifica i amb el que el Sr. Martín encetava la seva sèrie d’articles:La frase  “que la prudència no ens faci traïdors” de Jordi Carbonell, ex-President d’ERC i recentment traspassat. Aquesta frase ha estat utilitzada pel independentisme més convençut i treta de context, al meu parer ( i ja no entro amb el que analitzava el Sr. Martin). I es que, ERC s’afanya sempre a adaptar la història a la necessitat del moment. El fill de Jordi Carbonell, en una carta oberta, ja va criticar que la famosa frase del seu pare fos apropiada per ERC, Podem i la CUP, manipulant el discurs de la diada del 76, durant la vigília de la diada d’enguany.

Actualment, com hem vist, a aquesta frase se li dona una connotació independentista que quan fou pronunciada no tenia; repassant el discurs del Sr. Carbonell íntegrament, així queda reflectit. Veiem-ho: “Això que demanem avui –les institucions i els principis del Estatut de 1932- no es tot el que voldríem, no es el que teníem el 1714 (...) però som pràctics i constructius. Demanem poc per que sabem que l’accés a la democràcia es difícil. Hi ha algú que pugui dir que venim amb noves exigències? NO!. Moderadament, prudentment només demanem que ens tornin allò que ens van prendre el 1939.”. A continuació va proclamar “Molts pensen que som massa moderats, el nostre poble es moderat. Ara som intransigents en la nostra moderadíssima posició per que no volem que la prudència ens faci traïdors. Els qui estan acostumats a actuar amb la contundència i amb la duresa que els permet la força que no s’equivoquin: moderació no es feblesa.”.

Així doncs a la dècada del 76 el que es demanava no era la independència sinó la reivindicació del Estatut de Núria, acabant el seu parlament amb “Llibertat, amnistia, Estatut de Autonomia. Visca Catalunya!”...ni tan sols va dir “lliure”. Xavier Rius, al seu digital e-noticies ho il·lustra molt be. Intentant aclarir com van ser els fets i com s’expliquen avui dia,: en veurem la tergiversació en el manifest firmat per ERC a la darrera diada “un futur per a tothom” quan escriuen “l’any 1976 a Sant Boi, davant un milió de compatriotes.” Citant a continuació la darrera cita de Jordi Carbonell que he fet referència en el paràgraf anterior, i obviant la primera cita de l’autor que he transcrit anteriorment, on es demana el Estatut de Autonomia i no la Independència. Així doncs, a part de descontextualitzar el contingut desviaixant el seu sentit, falsegen la realitat doncs a la diada de 1976 no hi van assistir un milió de persones (van omplir 18.000m2 entre 30.000 i 100.000 persones segons les fonts, l’eterna disputa , insignificant, doncs el que importa es la mobilització massiva) si no que aquestes foren les dades de la diada de 1977 on més d’un milió de catalans es van manifestar exigint la autonomia per Catalunya. Veiem doncs, com es confonen deliberadament les dades.

Segur que més d’un lector ja es deu sulfurar amb aquest escrit, si es que ha arribat fins aquí: Independentisme amb feixisme o totalitarisme!. NO. Només pretenc constatar que des del victimisme del discurs, s’utilitzen formes perilloses que poden enfrontar els catalans com a societat. No te res a veure amb el respecte de la nostra identitat o singularitat dins l’Estat espanyol, si no amb la qualitat de la democràcia dins de Catalunya. Comparteixo els greuges (o la major part) que ha patit Catalunya, sobretot des de 2010 i la denúncia de l’actitud del Govern espanyol els darrers cinc anys, la recentralització patida desvirtuant el que hauria de ser un Estat plurinacional, la manca d’inversions, ...amb el que discrepo es amb el camí a seguir. Catalunya, que es terra d’acollida, molt plural, amb orígens molt diversos, ha d’estar cohesionada. Només així podran tenir efecte les seves reivindicacions, que han d’agrupar a la seva més àmplia majoria, i actualment no ho recull el independentisme. Si aquest moviment tira endavant el full de ruta i situa fora de la llei l’autogovern, el conflicte no nomes serà amb l’Estat, sinó també dins de la societat catalana. Per aquests fets, estar fora de la legalitat, i provocar la fragmentació social (a part de les contradiccions en el projecte europeu) farà que el procés no tingui el suport de la UE ni internacional. L’objectiu central que ha de dictar el futur d’una Societat, ha de ser consensuat per una majoria el més ampli possible; fins i tot Antonio Baños així ho va reconèixer la nit electoral del 27S (tot i que discrepo en el seu percentatge). Majories necessàries per la convivència. Es perillós el signe que prenen algunes actuacions en aquest sentit: per exemple, la Llei de Transitorietat Jurídica aprovada per JxS, proposa canviar les normes electorals sense respectar els dos terços del Parlament que marca el actual Estatut de Catalunya.

Així doncs, actualment, aquest ampli consens necessari el reuneix la figura del Referèndum vinculant pactat amb l’Estat. Pel actual refús frontal de Madrid, se’l rebutja per el Independentisme automàticament (serà que no es més frontal encara, el rebuig a una acció unilateral). Obviant que la política es mutant, que es deu al moment present i que aquest es pot transformar en escenaris inimaginables; només hem de veure com estava Catalunya o l’Estat espanyol fa dos anys i com està ara. Crec que actualment la figura del referèndum rebria el suport entre el 70/80% (depenent de la posició final del PSC) de la societat catalana. Si s’hagués optat pel missatge emès de la famosa conferència de l’ex.President Artur Mas el 25/11/2014 on es demanava la unitat de totes les forces que defensaven la consulta (CiU, CUP, ERC, ICV...i el PSC a la frontera) en una sola llista electoral, on enlloc d’anar a màxims  com ha estat, es reclamés un referèndum, Madrid ara tindria un problema seriós, no com el d’ara, que se’l miren i lamentablement, m’atreveixo a dir que se’n riuen. Encara hi som a temps.