Un respir per a Vilanova

Darrere tot el maquillatge, la ferida és profunda. La crisi és greu, com ho són les desigualtats, la injustícia feta sistema o la trencadissa de valors i esperit comunitari. El capital està guanyant, fa massa dies. Estem ferits de mort i l’estora ja no és amagatall. Hem de plantar cara.

L’hegemonia cultural d’uns valors i uns principis que cristal·litzen en múltiples derrotes és omnipresent en totes les esferes de la nostra vida: la factura de la llum, l’anunci sexista, el lloguer desorbitat o la filla que marxa ben lluny a cercar feina. Es tracta d’un terratrèmol silenciós que avança i que tot s’ho empassa. I les rèpliques arriben també a les institucions comunes més properes, com l’escola o l’Ajuntament.

El robatori general i calculat és de tal magnitud que no podem esperar més. No prendrem el Palau d’Hivern, tot ha canviat molt. Precisament, per revertir la lògica perversa d’un sistema econòmic i moral basat en l’individualisme i la competència, hem de començar per casa, per l’escala, el veïnat, les amistats, el lloc de treball, l’Ajuntament. Hem de guanyar el nostre univers més quotidià.

A Vilanova ens governa una inèrcia acrítica, la de sempre, avorrida, la mediocritat feta govern. Una junta gestora en la qual qui mes passa, sou que rep. No tocar res per intentar que no passi res i, amb sort, que els tornin a votar. Tenim un govern sense cap més projecte que perpetuar-se, poruc, sense ambició, que fa el que fa perquè “sempre s’ha fet així”. Un govern inútil, perquè és incapaç de posar les bases de qualsevol millora econòmica, cultural i social... És més, massa sovint hi juga en contra. Un govern que es dedica sense èxit a intentar apagar els focs que ell mateix ha encès, recentment o en el passat (crèdits, concessions, projectes urbanístics...).

I és que sempre han manat els mateixos. A poc a poc, han anat canviant certs cromos però continuem dins la inacabable col·lecció sociovergent. Però el més trist és que el mèrit o la culpa no és seva, és nostra. És nostra la responsabilitat de permetre que la situació s’eternitzi.

Sense deixar de criticar i assenyalar la seva acció política injusta i ineficient, hem de centrar-nos a bastir una alternativa forta, real, realista, efectiva i ben estructurada. Les diferents sensibilitats de l’esquerra crítica hem de deixar al marge moltes de les nostres diferències i ens hem d’unir. Unir-nos amb un objectiu: esprémer el poder d’unes institucions que a mans sociovergents s’estan rovellant. Hem d’activar el poder públic per facilitar condicions que provoquin canvis i reverteixin l’hegemonia de què parlàvem al principi. Girar la truita.

I tenim la capacitat de fer-ho, pas a pas, ferms, però conscients dels límits de la gestió institucional per canviar la realitat social i econòmica. Tirarem endavant moltes accions i iniciatives polítiques, però no podrem dur a terme grans transformacions, a curt termini. Hem de ser honestos, saber llegir el marge d’acció i no prometre allò que després no podrem complir; si alguna cosa no pot perdre l’esquerra és la seva credibilitat. Les institucions no seran mai l’avantguarda del canvi polític, no es pot combatre només des “de dalt” uns valors i uns principis que fa dècades que la dreta i el capitalisme dominen. Cal recuperar, per tant, des del carrer i amb el suport de les institucions, la lluita ideològica per canviar amb intel·ligència una cultura i uns valors hegemònics.

Una esquerra diversa, realista i ambiciosa, colze a colze al voltant d’un programa que posi les bases per a la transformació i el canvi. Mesurant les forces i els actius, sense caure en l’error de buidar els col·lectius: no es pot vestir un sant per desvestir-ne un altre. Entre totes, debat a debat, vot a vot, trobarem la gent i el temps, les ganes i l’empenta. No serà fàcil, però tenim aquest deure polític: no ens podem permetre el luxe de regalar la ciutat un sol dia més als gestors de la incompetència.

Vilanova necessita un respir dels de sempre que ho fan tot com sempre. Necessitem una cosa tan fàcil i tan difícil com tenir un Ajuntament que activi el poder públic, que doni eines per plantar cara, que doni la informació i la paraula, que escampi valors i idees, que doni exemple, que arrisqui, motivi i innovi, que sigui útil a la gent i al teixit productiu, que sigui oxigen i no llosa, que no permeti que facin negoci dels nostres drets, que gestioni amb saviesa allò que és de totes. La ciutat necessita un govern que superi la pura gestió, l’autocomplaença, l’amiguisme de baixa estofa i, de pas, treure’s de sobre el sistema de poder de Convergència i el PSC... És una tasca difícil, gairebé titànica, però només depèn de nosaltres mateixes.