L’ou de la serp

No comparteixo en res l’ideari de la candidata a les eleccions presidencials franceses del Front Nacional, Marine Le Pen. Ni em sento proper ni m’agrada el seu discurs; és populista, simplista, nacionalista i amb força tics xenòfobs, però al mateix temps atractiu, seductor, clar i contundent per a una gran part de la població. Per tot això, ningú pot descartar que Marine Le Pen ocupi la vacant que deixarà el socialista François Hollande a l’Elisi a partir del maig del 2017. Si el Front Nacional guanya, si Le Pen és nomenada presidenta, la Unió Europea s’ha acabat. I Trump i Putin esbossaran un mig somriure ben asseguts a les seves butaques acariciant un gatet de pèl blanc.

Alguns vam avisar fa temps (i ho tinc escrit en diversos articles) que els discursos de la globalització i del políticament correcte acabarien passant factura. I ara ens trobem a l'altre extrem. Que ningú ho dubti: si Le Pen no guanya la presidència francesa serà pels pèls. Quan algú assegura que "la divisió ja no és entre l'esquerra i la dreta, sinó entre els patriotes i els pro globalització", i que “els que vénen a viure a França no poden viure com al seu país; si volen això, que es quedin a casa seva” ja ho té pràcticament guanyat. El discurs, agradi o no (i, repeteixo, a mi no m’agrada gens) és avui dia imbatible i imparable. Les elits no han sabut gestionar la crisi econòmica, que ha acabat afectant les classes més humils de la nostra societat. Als anys 70, els barris obrers de la rodalia de la ciutat de Lió votaven en massa el Partit Comunista; avui ho fan pel Front Nacional. Mentre “l’esquerra caviar” apostava per l’escola pública, apuntaven els seus fills i filles a la concertada i/o privada. Mentre les elits encara ara s’omplen la boca de “tolerància, mestissatge, globalització, integració i respecte” els seus descendents estudien en centres exclusius on aquests conceptes abans mencionats són només idees abstractes. Que el Partit Demòcrata nord-americà presentés Hillary Clinton com a “progressista” i una persona d’una “gran sensibilitat social” és una prova més de la distància entre els de dalt i els de baix.

Tal i com escriu Pere Sampol, referent -aquest sí!- de l’esquerra catalanista a les Illes, “els governs d’esquerra no han qüestionat mai l’hegemonia dels grans oligopolis i d’un sistema financer especulatiu, fins al punt que el PSOE de Zapatero va promoure la modificació de la Constitució per donar preeminència al pagament del deute amb les entitats financeres. Davant la dicotomia entre Trump i Clinton, l’esquerra europea ha optat, sense reserves, per una dona considerada progressista. Dic considerada perquè, pel que fa al seu model econòmic, Clinton era la candidata de Wall Street i de la indústria de l’armament”.

Marine Le Pen no cal que faci gairebé res per guanyar. Només ha de verbalitzar el que la gent que pateix diu al carrer, al bar, al metro o a casa. Res de discursos políticament correctes, res de confrontació ideològica. Receptes entenedores i contundents. Per què ha guanyat Trump? Quan en un debat polític se li pregunta a Hillary Clinton sobre el matrimoni homosexual la seva resposta és “jo ara hi estic a favor, però el partit no ho sé, per tant, ho haurem de parlar molt entre nosaltres”, mentre que la resposta de Trump és un simple “no!”. Prou clar, oi?

Potser Marine Le Pen no guanyarà, però la seva ideologia sí i s’està estenent com una taca d’oli. Quan el periodista català Eugeni Xammar arriba a Berlín el 1922 per escriure unes cròniques per al diari La Veu de Catalunya hi troba una Alemanya on s’està gestant el nazisme, i per això titula el seu recull d’escrits “l’ou de la serp”. La pregunta és: hem tornat al 1922?