Referèndum

La banya al forat

Llorenç Guasch 30-06-2017 01:00 Lectures 211

Després de llegir l’escrit de Federalistes d’Esquerres “Això no és un referèndum” i el text signat per Jaume Casanovas “Heu dit democràcia”, em sembla que hi deu haver una fixació en aquesta associació, com ells es defineixen. Neixen com a grup el setembre del 2012, com a reacció davant de l’èxit de la Diada, com el 2005 havia nascut Ciutadans davant el creixement de la identitat catalana: partits de reacció?

M’agradaria comentar alguns aspectes de l’escrit de Jaume Casanovas. Jo crec que l’encerta quan diu ” Catalunya està sotmesa a un tensionament (proporcional al desgovern)”, però mira en direcció equivocada quan vol concretar aquest tensionament. Si n’hi ha, deu ser perquè dues forces estiren en sentit contrari. Una vol decidir què fer, l’altra vol decidir què ha de fer la primera. No em sembla el mateix. Un grup ha fet 18 propostes per a trobar una entesa i evitar el tensionament, l’altra únicament sap dir NO. Aquest tensionament s’ha produït a altres llocs i la solució ha estat molt més intel·ligent: acceptar el repte del referèndum, fer propostes i realitzar la consulta. En el nostre cas les propostes han estat sempre l’ús de la violència per evitar el referèndum. Per a mi és clar, molt clar qui tensiona. El que no em sembla tant clar és com podeu dir que és minoritari el nombre de persones que volen poder decidir, amb un referèndum, què ha de ser Catalunya. Davant del dubte, el millor és comptar. Comptar sense fer trampes. Al Teatre Goya de Barcelona hi caben (tret del web del teatre) 510 espectadors. Al vostre web dieu que l’acte de Federalistes d’Esquerra fet el dia 8 de novembre de 2012 va ser “...un acte massiu”. Amb aquest ull, em sembla dubtós l’encert de considerar minoritari el desig de fer el referèndum. Us fa por comptar? No parlo d’independència, parlo del dret a decidir què hem de ser enlloc que altres decideixin per nosaltres.

Em sembla que el to despectiu que utilitza per qualificar la societat civil que fa costat al Referèndum denota un enuig mal paït vers les persones que han decidit ser actors i autors del seu futur, en lloc de resignar-se a ser-ne espectadors. Però al menyspreu, ja ens hi hem acostumat: estem tranquils.

Parlar de mitjans de comunicació “fidels i agraïts” em sembla encertat però massa suau. El que estan fent El Periodico, El Mundo, El País, La Vanguardia, i la immensa majoria de canals de televisió i cadenes de ràdio s’acosta més al servilisme, a la manipulació descarada i a la mentida (si cal) que no pas a la fidelitat i a l’agraïment. Han forçat el canvi de director, han canviat la línia editorial... Les directrius rebudes i la claudicació davant la força del capital unionista, han fet que la raó passés a un lloc que no és el segon, sinó molt més endarrerit.

Referèndum no vol dir res: ni democràtic ni no democràtic. Senzillament vol dir emprar una eina democràtica, una eina que a algunes persones, associacions, grups, partits... els fa por. Ells deuen saber per què... Algú va escriure “ser trencades és el destí més noble de totes les urnes”; i un altre va afegir “Rajoy ha de destruir les urnes si hi ha un referèndum”. La primera cita és de José Antonio Primo de Rivera i la segona de José Manuel García Maragallo. El rebuig a les urnes es veu que ve de lluny... De referèndums, senyor Casanovas, en pot fer una dictadura perquè una eina pot estar en mans de diferents persones o grups, però és indubtable que és una eina democràtica, a no ser que qui la utilitzi tingui intencions no democràtiques. Són antidemocràtiques perquè no coincideixen amb les de la seva associació? Ho són perquè són minoritàries? I si ens deixéssim de pors, complexos i amenaces i ho comprovéssim? 

No crec que sigui el llenguatge el que separa demòcrates de no demòcrates, sinó els fets. Corrupció? N’hi ha per tots cantons, però que cada un carregui amb la seva part sense voler encolomar als altres el que li és propi. Parlem de manipulacions dels tribunals? De dependència dels poders? D’actuacions policials i parapolicials? De pressupostos aprovats i no executats? De ministres de l’interior que actuen fora de la legalitat? De modificacions constitucionals no refrendades? De referèndums i eleccions amb cens manipulat? De lleis arbitràries fetes a la defensiva? De lleis i portes giratòries lligades íntimament? De veritat li sembla tan antidemocràtic voler deslliurar-se d’aquest entorn? No és una reacció a sobre bot, és una resposta després de comprovar que altres camins no existeixen, o no existeixen perquè algú els ha volat.

La demanda de referèndum no és una presa de posició d’un conglomerat conservador, és molt més. És, en tot cas, una proposta que centra el seu esforç en el que és primordial: decidir lliurement. Una proposta de la societat civil que ha arrossegat els partits per, de manera transversal, poder decidir quin ha de ser el punt de partida del futur. I aquesta sí que és una proposta massiva, tant que ompliria 78 teatres Goya en la concentració de l’11 de juny, quan es deia que el procés es desinflava. Les matemàtiques no perdonen...                                    

El referèndum hauria pogut ser acordat amb un estat realment democràtic, però hem comprovat que no pot ser-ho amb un estat nominalment democràtic, o millor dit, autoproclamat democràtic.

“Només en la llei hi ha llibertat… Essencialment lleis. Altra cosa és l’arbitrarietat”. De veritat ho creu això? Abans s’invocava els referèndums de Hitler per treure valor democràtic als referèndums; doncs ja ho veu, els referèndums hitlerians eren legals, com legal era l’esclavitud, el feudalisme, la discriminació racial, la prohibició del vot femení, la pena de mort. Quines coses té la historia… Parlant d’història i de legalitat, si no em falla la memòria, l’any 1966 vostè militava al Moviment Socialista de Catalunya amb Joan Raventós, un partit il·legal com tots els partits en aquell moment: la seva militància, i la meva, era una arbitrarietat?

Malgrat els seus anys d’alcalde a Vilanova i la Geltrú i els quatre de governador civil de Barcelona i Girona, quan el govern de Felipe González estava ja en caiguda lliure, em sembla que no hauria d’oblidar que els seus inicis en política van néixer de l’incompliment d’una llei.

Demana formes legals al referèndum, i hi estic d’acord. La primera forma hauria de ser poder-lo fer amb l’acceptació del govern espanyol, no malgrat l’oposició, l’obstrucció i el joc brut d’aquest govern. Tot el que demana s’hauria pogut fer dins de la normalitat. No s’amaga res, es protegeixen els mecanismes legals de la depredació del Constitucional convertit en “braç armat” del govern de l’estat. Hi ha algunes persones que demanen concrecions aviat perquè honradament necessita sentir-se segurs; hi ha molta gent que ho demanen perquè volen sembrar la inseguretat, la por i agredir aquestes concrecions. Cada un deu saber on es posiciona i a qui fa costat, no?

Llegint les seves crítiques formals al referèndum em sento temptat de pensar que qui no sap què vol no són precisament els partidaris de fer-lo sinó els que no volen que es faci. El que és important no és on es fa, ni de quin color és la camisa del president de taula, el que és important és que es faci, que es faci lliurement i que s’accepti el resultat. I en això diferents mitjans de comunicació han fet sentir la seva veu. Que governs o organismes internacionals es mostren contraris al referèndum? Naturalment, mentre puguin dir que és un assumpte intern ho  faran, però quan sigui un problema que els cau a sobre, la resposta pot ser molt diferent. I, en tot cas,el temps donarà la raó a qui la tingui.

El referèndum està complicat perquè Madrit (el Madrid oficial) així ho ha volgut, perquè com que no tenen res per oferir treballen per inocular la por. El govern és un enemic, però l’enemic és la nostra por, una por induïda, provocada. La independència és difícil, però el federalisme és impossible. Com un casament, únicament és possible si l’altra part també el vol. Hi ha un partit, el PsoE que diu que vol el federalisme, però no és de fiar. Acostuma a fer-ne bandera quan és a l’oposició i a oblidar-ho quan és al govern. Rodríguez Zapatero ho va fer amb el nou estatut que impulsava Maragall, i abans ja ho va fer Felipe González amb el mateix Maragall. Recordo un míting a Barcelona on Pasqual Maragall va formular una proposta federal per a l’estat. El següent orador, Felipe González, va començar “Esto no querido Pasqual, esto no, estás equivocado”. I a la Pedrera va dir-li, parlant també del federalisme: "Pasqual, esto que nos estás diciendo no, no puede ser".

Podemos? Primer que s’aclareixin...

Els canvis importants es produeixen quan es força un canvi en la legalitat, un canvi real, no únicament formal o estètic. Des de la llibertat es pot veure què es vol mantenir com a exclusiu de Catalunya i què es vol compartir, federar. Per tant, si es vol realment anar cap a una federació, un element indispensable és la independència: és l’únic camí que pot portar a una federació. Per federar-se cal fer-ho des de la llibertat, fer-ho des de la desigualtat, des de la inferioritat, no és federar-se, és sotmetre’s.

Suposo que Federalistes seguirà complint la seva missió, o la seva obsessió, i que aniran apareixent més articles intentant erosionar el referèndum. És la vostra opció: com més empeny la banya al forat, més atrapada en queda...

T'ha interessat aquest contingut?

Subscriu-te al butlletí d'Eix Diari i rebràs la informació més destacada al teu correu electrònic

Mitjançant l'enviament del meu email confirmo que he llegit i accepto la política de privacitat.

Tribuna

Tribuna Oberta per promoure l’intercanvi d’opinions, el debat i la reflexió

Dret a vot

Als demòcrates que votareu NO

Dani Gàmez

Vull donar les gràcies a totes les persones que votareu, i que votareu que no. I us vull donar les gràcies perquè vosaltres també lluitareu contra el sistema establert

ENQUESTA WEB

El Parlament ha iniciat el tràmit per portar a la Mesa del Congrés dels Diputats la despenalització de l'eutanàsia i l'ajuda al suïcidi.

Ets partidari de la despenalització de l'eutanàsia?


No