Futbol

Messi: síndrome de Peter Pan

Leo Messi al seu hotel de Sitges

Leo Messi al seu hotel de Sitges

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

Tothom parla de Messi. La gent a qui li agrada el futbol i la gent a qui no li fa ni fred ni calor. I és que Messi és un fenomen futbolístic, un mite social, un personatge públic i, per tant, exemplar encara que no ho sigui. A Messi el mira molta gent, els joves hi veuen un triomfador. Però s’ha d’estar a les verdes i a les madures per ser exemplar, no saltar de la barca al primer buf, fugir al primer entrebanc. La vida són obstacles i per a tothom, també per als genis.

Messi ha estat el jugador més genial que ha tingut el Barça i segurament ha estat el millor jugador del món. Aquests són els fets i la història del futbol i el seu públic no li discutiran. Messi és en un altar, però... sí, hi ha un però. Messi és un nen gran amb un talent superdotat per fer grans filigranes a la gespa i marcar gols que ja són d’antologia. Això sempre hi serà, els vídeos sempre podran recuperar les seves jugades magistrals. Però de la mateixa manera que a l’estiu li segueix la tardor els talents passen per temporades i fins i tot arriben a extingir-se. Cal estar preparat per a una cosa i l’altra, cal estar preparat per quan vénen maldades. En aquestes circumstàncies, els grans de casa ens deien: «Més tremp, noia, aguanta’t dreta!» I dretes aguantàvem encara que les cames ens fessin figa. Resiliència en diuen ara els experts.

De fa un temps el Barça està submergit en una crisi espectacular, de gran calat. La culpa la té tothom i no la té ningú en concret. Perquè el Barça és una directiva, i un entrenador i els seus tècnics, i uns jugadors que són els qui guanyen i perden partits, i una afició que ara riu, ara rondina. Tot i tothom està cap per avall i cal remuntar el Barça. No serà fàcil, el desgavell és enorme. Però ara és l’hora precisament de demostrar l’amor pel Barça, empatia pel club, per l’afició, pels simpatitzants. Hi ha crisi de la grossa, a Can Barça, doncs som-hi a sortir-ne de la millor manera possible. El pols no és entre Messi i Bartomeu per molt que ho digui la premsa. El pols sempre és amb nosaltres mateixos, en com ens prenem els èxits i els contratemps. En el «cas Messi» el pols és entre Messi i el Barça. En el «cas Bartomeu» el pols és entre Bartomeu i el Barça, amb els socis que l’han votat. Per això a Can Barça tothom ha d’esmolar les eines que tingui a l’abast, fer net i posar-se a treballar amb entusiasme encara que plogui a bots i a barrals i el camp sigui un fangar real i figurat, sens dubte la corrupció ha campat. «Aquí teniu les meves cames, aquí teniu el meu talent per fer el bon futbol que necessita el Barça», hauria de poder dir en aquest moment un Messi que no tingués la síndrome de Peter Pan: no voler créixer, fer-se home, en un camp ara sembrat de dificultats. És justament en aquest punt en què el club que és més que un club necessita dels talents, la creativitat i la voluntat de millora per part de tothom. El Barça en tant que club de futbol necessita el futbol de Messi, el jugador més estimat, però el jugador ha estat tan aviciat, se li ha donat tot el que ha volgut. El nen interior (la innocència, la puresa, l’espontaneïtat) ni Messi ni ningú no l’hauria de perdre ja que és font de creativitat. Però el nen consentit es perd per a ell mateix i per als altres.

Messi vol marxar ara que pinten bastos. Sap greu. Però Messi ha de poder marxar. No només perquè ho ha triat donant un cop de porta sinó perquè en el seu cervell alguna cosa ja ha fet «clic». Messi ja no farà res al nou Barça. Ja no pot fer-ho a causa del «clic», Messi ha passat pàgina. Potser tampoc farà gaire res enlloc on vagi perquè tots estem sotmesos als cicles de la vida i, a més, els problemes que tindrà el futbol a causa de la pandèmia seran a tot arreu, caldrà estructurar-ho tot de dalt a baix. Els genis també estan sotmesos als cicles de la vida i han d’acomodar-se al pas del temps, com tothom. No som déus, no ens podem exigir heroïcitats, però sí que podem aguantar-nos drets, dignes, quan hi ha ventades, i el que és més senzill: podem demostrar amor pel bressol que ens ha criat. Abraçar amb afecte els nostres orígens i el camí recorregut és bona manera de tancar un cicle quan arriba l’hora. Amb tants d’èxits i pilotes d’or al sarró Messi no es pot queixar. Pot fer-ho, és clar. Però el mite s’esmicola.

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!




SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local