'Mi abuelo americano'

Ni tan sols quan expliquen les coses com són, sinó com haurien pogut ser o com ens agradaria que haguessin estat, les novel·les no serveixen per a res, excepte per a salvar vides.

Això és el que  va fer aquesta novel·la amb mi en els tristos dies d’estar tancada a casa amb el meu gos esperant moments millors per a viure.

Juana i jo ens vàrem conèixer el curs 78-79 a la Facultat de Filosofia de Barcelona. Jo , que venia d’un poble petit de la província, mirava amb admiració el grup en el que ella es movia a la primera fila de classe. Després a segon ja érem menys i va ser més fàcil coincidir amb lectures, interessos, passions i paraules, perquè en aquells cinc anys dins les aules de la facultat, vaig aprendre que hi ha paraules i persones que generen la soledat i el silenci, que cal mastegar-les i fruir-les perquè sense una bona digestió no poden ser enteses en tota la seva totalitat, que n’hi ha d’altres que creen l’espai de la comunicació més íntima. Hi ha paraules i persones que ens allunyen i d’altres que ens uneixen, que creen companyia, que fan comunitat. La Juana ha estat sempre al meu costat.

Dins del llibre de la Juana n’hi ha de les dues, algunes ens apropen als sentiments més profunds de l’autora i em sento tímida per a parlar d’ells i d’altres flueixen per aquest senderi de retrobament amb la figura de l’avi que va morir als llacs de Michigan i que no va poder o voler tornar més a casa.

El llibre és, en realitat, un conjunt de dues narracions. Es poden llegir separadament o seguint una pauta com en la Rayuela de Cortázar on les històries s’entrecreuen. Perquè és així, les històries de l’avi que va marxar al llunyà Detroit per a millorar, escapar de la fam o en la recerca de la llibertat, s’enllaça amb la història de Clara, la neta, que també va haver de marxar de la metafòrica Maleza per a cercar una nova vida a l’Hospitalet de finals dels anys seixanta. Aquí también hay jazmines i Maleza. Dues narracions, una història, o dues històries i una narració

Hi ha un punt de vista realista, autènticament l’avi Francis va marxar a Detroit i va treballar a la Ford, hi ha també una nena que amb 10 anys va deixar el petit poble on vivia i on coneixia tots els eixos del territori per a traslladar-se a un altre ciutat sense límits clars que marquessin els arbres i el món del camp. Tots dos van abandonar el món profundament íntim del que es reconeix com a teu per a endinsar-se en un altre territori feréstec, nou, amb tantes possibilitats com a perills desconeguts. Una altra llengua, una altra forma de ser, transformant-se del pertànyer a ser nouvinguts, forasters que s’han de fer als costums del lloc mentre es perden les senyes d’identitat que els havien conformat fins a aquell moment.

Hi ha un altre punt de vista de recreació del que Juana envolta la possible vida de l’avi que no va poder finalment tornar.

I la història de recerca de Francis, l’avi, que és també la història d’investigació de la nena que es va fent adulta preguntant-se per ella mateixa i pels seus orígens perquè la genealogia, la història dels orígens és la font que ens ajuda a construir-nos i a reconstruir-nos.

Juana tenia poques coses sobre el seu avi, però a partir d’aquelles petites pistes i de la investigació acurada sobre els temps , els costums i la història, ha construït  en aquest últims quatre anys, una versió sobre el que hauria pogut ser l’estada de Francis als grans llacs de Michigan.

Les poques imatges que jo tinc sobre la ciutat es corresponen al documental Roger and me de Michael Moore, on explica la decadència, la destrucció del centre de producció de la que va ser la quarta ciutat nord americana i les imatges d’una possible reconstrucció en un film francès , del qual no recordo el nom, on s’explica com els habitants de la ciutat estan ara treballant la terra en horts ecològics per a intentar salvar-se a si mateixos.

Què diferent de la ciutat que devia trobar Francis, una ciutat tan gran on per a moure’s necessitaves dels trens dels cotxes, impensables a Maleza, els tramvies, els metros. Als primers temps, Francis mirava sorprès aquesta realitat i li explicava mentalment a la seva dona Isabel tot el que ell descobria al nou món.

La soledat d’aquells primers dies es podia refugiar en l’amistat que Juana ha creat entre els que vivien a la mateixa casa. Tots ells nous en aquella terra estranya, sense entendre un esborrall de la llengua amb que es comunicaven els seus nous veïns i mirats amb mals ulls perquè eren nous, diferents, i ja sabem amb quin terror i menyspreu, fins i tot en terres que han crescut amb l’arribada de desenes de pobles, es mira al nou vingut, sobre tot quan és pobre i ha de compartir la sort dels que , anteriorment, han buscat el mateix que ells.

Juana no sols li dona aquests amics, aquesta nova família a l’avi: una dona que els acull a casa seva per diners però també com a forma defugida de la soledat que la sap diferent i uns emigrants que formen un calidoscopi de pares, mares , fills i amics, també li regala  t el do  d’una altra relació amorosa amb una dona tan menyspreada com ell, una afroamericana en els temps encara més convulses de la història dels Estats Units.

Com seria estimar a una dona negra en aquells temps?. Sols els que com ell inauguren una altra forma de soledat estan disposats a tastar la bellesa del fruit estrany que després cantaria la Billie Holliday. Aquesta dona li ofereix un contrapunt a la Isabel del poble, l’àvia, que com Penélope espera el retorn del marit i pare dels fills.

Poc a poc l’avi es va acomodant a la família dels altres emigrants com ell i cerca poder tirar cap endavant. Perquè malgrat la duresa dels temps, han vingut per estar millor sense ésser conscients que el mal també existeix entre aquells que els envolten. Així a Francis el convencen de comprar-se una bicicleta. Tan trista la història de la seva possible independència truncada i enganyada des de l’origen que recorda El lladre de bicicletes, sols que aquí Francis no tindrà la ma del seu fill per acompanyar-lo en aquest primer i gran fracàs en terra estranya.

Serà després d’aquesta trobada amb el mal que sempre ens envolta que Francis intentarà, malgrat tot, fer-se un territori a la seva mida: els amics, el fill perdut en forma del James que cerca fortuna de manera fàcil i la casa al bell mig del bosc.

Tot serà en va, tot són somnis de qui està intentant sobreviure en un lloc on les regles del joc són sempre les que no toquen.

Francis tornarà a casa, però no tornarà a casa, potser la Clara sap que l’avi ja no té el seu lloc en aquella Itaca antiga, la Itaca es troba en el nou món, però tampoc. No és ja ni d’aquí , ni d’allà. No és possible retornar perquè la vida ja no és més fàcil en aquesta terra estranya de llengua diferent, però tampoc és el seu lloc aquella terra dura que no ofereix oportunitats, malgrat l’afecte, malgrat els fills i la dona, malgrat el nou ésser que estar per venir, el pare que no coneixerà a aquell que va marxar als llacs de Michigan i que mira profundament des de la fotografia. Ja no es pot tornar. Arriba un moment en què el paisatge que es desitja ja no és l’antic que ens ha envoltat, sinó el nou ple de les noves referències. Ja no es pot ser del passat, el present i el probable futur ho conformen tot.

El camp que una vegada havia estat el marge de la felicitat ja no té el mateix significat. Clara ha imaginat l’avi entre dos famílies, entre dues lleialtats.

Com viure en aquest ésser sense pertànyer?. Segurament això provoca profundes escissions. Exilis. L’exili del que marxa a un lloc desconegut i l’exili del que torna i ja no té el seu lloc. Com no sentir-se inadequat en aquesta situació. Tots necessitem una mínima xarxa de confiança que ens aguanti per a viure i Francis ja no la troba a la terra que l’ha vist néixer, per això, creu la Clara, ha de tornar, més enllà del sentiment de culpa, ha de tornar perquè ja no sap quin és el seu paisatge, el marc referencial de la seva vida.

Diu la Maria Zambrano que “el claro del bosque es un centro en el que no es possible entrar“. Potser marxar implica no poder tornar, cal un aprenentatge nou, un procés  de construcció d’un mateix que no pot fer qui ha marxat, l’ha de fer una o dues generacions després qui ha fet tot el camí  i té la plena consciència d’estar buscant-se a si mateix. Això no ho pot fer qui ha hagut de marxar perquè la terra ja no el dona el que necessita, qui ha estat presoner o aquell que troba asfixiant el món que l’ha vist créixer. Però potser altres veus posteriors, altres experiències, altres poder tornar i sentir-se a prop de qui va marxar, permeten tornar al bell mig del bosc i poder entrar. La Clara podrà entrar “al claro del bosque” i des de l’exili, recuperar la nena que va ser, l’adulta que recrea la possible història de l’avi que va marxar a cercar fortuna a la Terra dels grans llacs de Michigan, el que va marxar i no va tenir èxit material, però que com un heroi va trencar el que s’esperava d’ell per un altre horitzó.