Pretemporada

La veritat és que el futbol no m’interessa massa, m’agrada l’esport i segurament per això no m’agrada aquest futbol que inunda la tele i els diaris: no el considero esport. Però sí que m’interessa el món que envolta el futbol, i per això parlo de pretemporada.

La pretemporada és un temps que s’utilitza per ajustar l’equip, integrar els nous components i disputar alguns partits per veure quina és la funció que pot desenvolupar millor cada jugador. El que és important no és el resultat, és la preparació que es fa per quan comencin les competicions. Però tot i així, si es guanyen partits, millor que no perdre’ls.

El nomenament de la Presidenta del Congreso de los Diputados ha estat això, un partit de pretemporada, però ha permès veure algunes coses d’aquests “nous equips” autoanomenats independentistes:

- Ara no hi ha ostatges a la presó com hi havia en altres moments, i per tant es pot pressionar més lliurement l’equip contrari.

- Sembla que s’ha acabat això de refiar-se de la paraula, que es demanen fets, i fets constatables.

- Els partit, en aquest moment, és entre dos equips, fins ara era un equip contra el seu filial, i per tant un estava supeditat a l’altre.

- La victòria de l’equip on es troben els grups autoanomenats independentistes ha estat certa. És una victòria poc significativa? Hauria hagut de ser per més gols? El partit tenia poca importància i la competició pot ser molt diferent? Tot el que es vulgui, però ha deixat tocat l’equip contrari, i per poc significativa que sigui una victòria sempre serà millor que no una derrota.

Tenir grup parlamentari? Pot ser important si dóna realment més eines per defensar les demandes veritables, no les que es cedeixen, em refereixo a les que s’hauran d’arrencar. I pot resultar acceptable si està lligat a l’elecció de la Presidenta del Congreso de Diputados. Seria, però, inacceptable que es convertís en moneda de canvi de cara a la investidura o que l’objectiu fossin els 30.000 euros de subvenció. Els grups polítics no han de treballar segons els seus interessos, han de treballar pels nostres interessos. Ara ve el partit important, la investidura, i cal saber-lo jugar bé, oblidant la innocència, malfiant de les tàctiques usualment brutes i enganyoses del centralisme, deixant clar quin és l’objectiu irrenunciable del partit, buscant compartir-lo i concretar-lo en fets, no en paraules: una amnistia que tanqui la repressió i la venjança de l’1 d’octubre i establir, acordar i concretar per escrit el mecanisme per accedir a l’autodeterminació.

És evident que cada partit, que cada grup, que cada persona, té les seves preferències, però ara deu ser hora d’acordar un mínim comú i defensar-lo sense escletxes. És a dir, defensar-lo amb accions i posant els interessos de partit, de grup o les preferències personal, per darrera d’aquest  acord. Entre 1971 i 1977, l’Assemblea de Catalunya, va saber trobar aquest acord i plasmar-lo en una formulació concreta que la immensa majoria de catalans compartíem: “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”.  

Tot i l’èxit de la campanya, l’Assemblea de Catalunya va acabar desapareixent quan els partits van considerar que ja no els era útil i la van anar ofegant. Per conèixer què va passar el llibre “La traïció dels líders”, de Lluís Maria Xirinacs, pot resultar molt útil.

En aquests moments hi ha expectació: què seran capaços de fer els polítics de la independència verbal i l’autonomisme a la pràctica, per assolir aquests dos objectius bàsics de l’amnistia i accés a l’autodeterminació? El què van fer, ho tenim clar, i una cançó de Joan Isaac ho plasma molt bé: “A qui correspongui”.

Què n'heu fet, de les promeses,
de la llum, de les certeses,
d’aquella enorme riuada
de somriures pels carrers...

Ara cal veure què estan disposats a arriscar, quina autocrítica han sabut fer dels errors del passat proper, si sabran posar el sou i el càrrec en perill per forçar l’amnistia i el dret a l’autodeterminació. Ara sí, oi que ho sabreu fer? La cançó de Joan Isaac segueix i acaba:

... La història us passarà comptes,
mestres de la passa enrere,
que ens vàreu llençar a les feres,
aquell octubre naixent.

La pretemporada ha acabat i arriba el partit decisiu. Més que dir-vos que estem amb vosaltres, us diria que estigueu amb nosaltres. Tots hi guanyaríem.