Mania certificatòria

Des del curs passat s’ha estès una epidèmia pels claustres de Catalunya. De cop i volta, a tothom ens faltava el Certificat Acreditatiu de la Competència Digital. Tramendu… Traumàtic… Sabeu aquella sensació d’haver-se deixat la cartera en el moment de pagar el compte? Estàvem en fals. Com podien aprendre res els nostres alumnes si el professorat no estava degudament certificat? eh?

Li mancava la certificació a tothom i -oju!- no es convalidava per res. El professor amb títol d’Enginyer Informàtic no estava certificat, havia de demostrar que en sabia alguna cosa, igual que el mestre de música o el de llatí. No importava gens si havies fet les classes a partir d’un entorn Google o si havies muntat un Sites sobre l’Edat Mitjana. L’important, de cop i volta, era tenir el paperet, treure’s del damunt aquesta sensació de mancança, de vulnerabilitat. Val a dir que en alguns claustres el tema va entrar com a una obligació que ens queia a sobre, una més, i que s’havia de passar per l’aro sí o sí. Es va arribar a sentir un “serà obligatori”, així, en un futur hipotètic, que el professorat va interpretar com a futur necessari i angoixant. Ningú es va prendre la molèstia d’aclarir-ho.

Total, que excepte els quatre versos lliures de cada claustre, tothom a certificar-se. Segur que els nostres alumnes milloraran molt la seva capacitat matemàtica o la seva competència lectora quan els ensenyin professors certificats. Era això el que ens faltava! El professorat de Catalunya eren una colla de caps verds que davant d’un ordinador els rodolava el cap. Per descomptat que no tenien ni mica d’idea de què fer amb un d’aquests aparells a l’aula. Treure-li la pols i esperar que brotés. Dues falsedats ridícules: ni els alumnes notaran cap diferència entre l’abans i el després de l’onada certificatòria, ni els docents catalans eren toixos amb les tecles, que ja hi estaven avesats sobradament. Llavors, què?

Doncs la vella història de sempre. Fons, fons europeus compromesos en la digitalització de les aules. Diners que arriben a canvi d’insistir en un model que ja es discuteix obertament i al qual mai se li han vist els avantatges. Diners per a empreses de formació i fundacions que els reben agraïdes. Diners i diners que no deixaran escapar. Formeu-vos! Però en això! No en una altra cosa! No certificarem la capacitat lectoescriptora dels professors (ves que no sortíssim retratats) tot i que els nostres alumnes estan a la cua d’Europa en comprensió lectora (no em canso d’insistir-hi, ho sé). Ens arremangarem en el negoci. La mania certificatòria del departament té ànim de lucre.