No, home no, això no anava de l’amnistia

Dimecres 11 de gener era una data fixada en vermell pels partits amb representació al Congrés de diputats, arribaven les primeres propostes en forma de decret llei aprovats pel govern, calia validar-los al Congrés i s’havien, a més, de debatre i votar les esmenes a la totalitat a la llei d’amnistia que havien presentat tant el PP com Vox.

En el dies anteriors si seguies els diaris hi havia amb titulars més o menys grans (o mitjans a més d’una columna) la negativa que mostrava JxCat de votar els decrets lleis per diverses raons, en principi perquè creien que en una modificació de procediments podria perjudicar l’amnistia però en els mateixos diaris i amb lletra petita i en espais més reduïts i no massa centrals la possibilitat de que Podemos, els diputats que havien deixat Sumar, votessin en contra d’algun dels decrets lleis.

A l’hora de la veritat JxCat va, via abstenció, permetre que dos decrets llei s’aprovessin després de fer diverses reivindicacions i treure algun compromís del govern i en canvi Podemos va fer descarrilar un dels decrets presentats. Els titulars van canviar de tamany l’endemà. La sorpresa era que Podemos (relativa) havia fet caure un dels decrets.

Tot plegat un cert embolic que fa preveure que serà una legislatura complicada i que ha fet trontollar la majoria de la investidura ja en el primer ple.

La primera lliçó que es pot extreure de tot aquest merder és que el PSOE ha d’aprendre que no està en posició de presentar decrets lleis sense negociar-los abans. Ras i curt, quan els porti al ple hauria de tenir garantits els suports necessaris per tirar-los endavant o el compromís del debat posterior amb la possibilitat d’esmenes en la tramitació en forma de llei.

Estem d’acord amb la crítica que s’ha fet d’usar el decret llei com a mesura d’encabir en un mateix text coses molt diverses d’un espectre tant diferent que a vegades és impossible d’entendre perquè va tot junt.

Hauria de ser, tal i com està previst, una mesura d’urgència de la que no caldria abusar-ne.

I quan tens majoria absoluta pots sortir sense cap rascada ni esgarrapada del parlament.  

I ara no és el cas, no hi ha una majoria absoluta garantida i per tant el procediment per avançar les lleis o els decrets hauria de ser diferent d’altres vegades.

Però també diguem-ho clar aquest procediment del decret llei l’han fet servir tots els partits i en tots els governs, ara en fan escarafalls però si repassen les actes dels diversos parlaments, i de fa anys, constatem que sense urgència hi ha portat temes prou importants com a decret llei o amb a la suada llei òmnibus, que sembla un lot com aquell de les ofertes de l’home de les mantes  de la fira que hi va des d‘una manta, un cobrellit, un paraigües, a una piruleta i si no en tenies prou un xoriç...

Avui toca criticar allò que quan governes tires de beta. És l’art de la hipocresia. Recorden la llei de transitorietat jurídica cabdal per la independència de Catalunya? llei presumptament essencial, constituent, doncs, es va portar a l’aprovació per la via exprés de l'article 83.1 del Reglament, sense debat a la totalitat, sense dictamen del CGE i amb només dues hores per presentar esmenes. Bon exemple de la tramitació parlamentària d’alguns d’aquells que avui es queixen de les formes. Ei! I tenen raó però...

I tot va començar amb l’amenaça de JxCat de tombar els decrets per considerar que una modificació jurídica sobre el pronunciament dels tribunals europeus podria anar contra l’amnistia. La majoria de professionals que s’hi pronunciaven no avalaven aquesta tesi i sobretot perquè ja és avui una pràctica habitual en el món de la justícia les consultes europees.

Després va venir el tema de “sancionar a les empreses” que no tornessin a Catalunya després de marxar-ne al 2017. Llavors es va considerar un anècdota aquesta fugida i ara resulta que ja és categoria sancionable...

I va acabar amb la supressió de l’IVA a l’oli (gràcies!) i amb pactar unes delegacions (es va rebaixar la categoria de transferència) en matèria d’immigració que ha generat automàticament polèmica per alguns comentaris fora de lloc. Però és que ni el mateix govern català té clar acceptar la delegació de la competència si no està clar per fer què. En definitiva que sense la lletra petita no deixa de ser un cert brindis al sol.

Total que el tema que anava deien d‘amnistia va acabar derivant a altres coses. Peix al cove n’han tornat a dir alguns. No anava d’amnistia sinó de demostrar qui tenia una paella pel mànec i naturalment de competir amb ERC.

Però ben jugat sens dubte, pot agradar o no, però sí, ben jugat.

El cas de Podemos és més sorprenent. Aquesta formació ha acabat essent qui ha fet descarrilar un dels decrets llei que presentava el govern en la seva primera sessió parlamentària. I curiosament (o, no) ha votat en contra del decret que presentava el ministeri de treball que encapçala Iolanda Sánchez. Curiós no?.

És cert que feia temps que Podemos ho havia anunciat, que votarien en contra del decret del Govern per a la reforma del subsidi d'atur ja que aseguren que suposa una retallada a les pensions de jubilació per a majors de 52 anys. El Ministeri de Treball que dirigeix ​​Yolanda Díaz, líder de Sumar, ho nega. I apel·la a la projecció en el temps i l’augment del salari mínim per avalar la seva bondat. 

En qualsevol cas, la ministra ha afirmat que el seu executiu buscarà la manera de recuperar aquestes mesures a través d’un nou decret.

Tot plegat fa olor de revenja.

Podemos ja va anar a contracor a les eleccions amb Sumar.

Un cop constituïts els grups i la investidura va decidir marxar del grup de Sumar.

Estaven enfadats, molestos, emprenyats perquè Irene Montero no estaria al govern i en canvi es proposaven altres noms del seu partit per entrar a formar part de executiu i ho van rebutjar. Montero o zero.

I, ara, en un tema que no deuria ser tant difícil de resoldre parlant i debatent es desmarquen i fan perdre la votació al govern.

Quan tothom creia que seria JxCat que faria naufragar els decrets ha estat Podemos qui ho ha fet amb un tacticisme i amb un deix de venjança contra Iolanda Diez Indiscutible.

Aquesta desavinença que arriba a cotes altes de personalisme i egolatria per part d’alguns pot marcar negativament la legislatura. Alguns parlen d’odi entre els dirigents de Podemos i els de Sumar i si aquest sentiments s’emboliquen en el debat política això no ho salva ningú.

Ja se sap de l’amor a l’odi hi ha una finíssima línia. Ara ja s’ha traspassat.

Arribats aquí, la pregunta és si pel PSOE val la pena patir aquestes situacions  amb el desgast que això li comporta.

És evident que un cop has assolit la presidència costa molt deixar la cadira i plegar i deixar pas a altres que intentin governar i busquin tenir una majoria molt més sòlida i cohesionada, o eleccions ja. Això o tenir molta més cura a l’hora de presentar temes al parlament.

Sincerament si segueixen masses sessions d’aquesta manera aquesta legislatura està acabada abans de començar. Malfiances i mil esculls més esperen en el tortuós camí polític futur. Ara bé, dit tot això també voldria dir que vaig trobar a faltar que almenys 7 diputats socialistes deixessin de votar en les esmenes a la totalitat de l’amnistia (segur que de ganes no en faltaven). Per ser justos amb la situació que hagués sortit per 172 a 171 seria una avís a navegants. Oportunitats no en faltaran per aquest joc de despropòsits.