Reflexió d'urgència després de la davallada

Any 1999, el PSC va treure 1.183.299 vots i 52 diputats i diputades, va guanyar  en vot popular i no en escons, el 2003 es repetia al victòria amb 1.031.454 però amb 42 diputats. Tant CiU com PSC van perdre , en aquelles eleccions 10 diputats cadascuna.

Avui, 2012, el resultat de les eleccions ens dóna el pitjor resultat de la història del socialisme català: 20 diputats i , perdent , i això és greu, la segona posició dels grups polítics del Parlament

En  tres convocatòries electorals s’han perdut més d’una trentena  de diputats i masses vots, masses com perquè seguim quedant-nos quiets.

Ens pensàvem que ja havíem tocat terra  i resulta que el pou en el que hem caigut no té fons.

I no val la falsa alegria enganyosa de veure que hem tret més del que deien els enquestes.

Ni la satisfacció de veure que CiU perd més que nosaltres

No ens enganyem més.

Segurament al llarg d’aquest temps hem anat assenyalant moltes causes, moltes i diverses i tots aquells que hem tingut responsabilitats tenim una part de la culpa d’aquest espectacular – per negatiu- retrocés. Però el PSC no és un partit assembleari sinó jerarquitzat i per tant, qui més responsabilitat té és qui més poder de decisió té, qui més inserit en la cúpula directiva està cal que  assumeixi també més responsabilitat .

Segur que vam acaparar excessiu poder sense tenir cura de l’estructura de partit i de la seva militància i potser no vam estar amatents als canvis socials que es desenvolupaven al nostre costat .

Probablement encara se’ns veu com agents que, en no copsar la duresa de la cisi,no vam reaccionar amb la prestesa que requeria el moment.

Ben segur que la pròpia dinàmica interna del PSC ha afeblit la mobilització de bona part de la seva militància.

La poca fiabilitat després del compromisos contrets de l’elecció del  cap de llista, el procediment viciat d’elecció  dels  candidats i candidates a les  llistes i del nul debat programàtic  han estat factors clarament desmobilitzadors.

La coaptació dels càrrecs orgànics i institucionals per part dels mateixos sense masses criteris de repartiment de responsabilitats. 

Segurament hem errat  en la lectura del que la nostra societat demanda avui.

Possiblement no hem encertat  en plantejar propostes que avui sonen com a impossibles a una majoria de la ciutadania.

Ens hem equivocat en no plantejar una clara independència en les nostres postures respecte al PSOE, més aviat ens han vist submisos.

No hem valorat prou bé els canvis socials i la pèrdua d’un electoral fidel i homogeni. Els canvis socials i la desaparició de blocs d’electors monocords cal que ens faci pensar en noves formes d’organització i amb idees engrescadores que no hem sabut trobar. No hi ha ni majories naturals com fins ara ni l’estructuració de classes de la nostra societat ha perdurat  , la transversalitat, la volatilitat del vot i de la confiança política ha augmentat significativament.

Hem perdut  els referents intel·lectuals  que han configurat en nostre projecte. L’eclosió de terceres vies més de gestió que transformació ens ha deixat orfes d’idees i alternatives.

La nostra alternativa no ha quallat.

La nostra tèbia posició respecte a propostes de fiscalitat progressiva  i la percepció de la no defensa dels serveis públics a fons no ha convençut als nostres electors tradicionals  

Els canvis en les ciutats i de  determinats trams socials nous poden haver ajudat el retrocés del socialisme urbà.

Possiblement determinats potents poders mediàtics del nostre país han jugat contra dels socialistes desacreditant el seus lideratges i fent bullir d’olla de la nostra situació desnortada.  

Segur que les intervencions   amb loquacitat diarreica   de determinats companys federals més aviat ens han perjudicat més  que ajudat.

És evident que totes aquestes raons i segurament forces més ens portarien a entendre i definir   la situació en que avui vivim com a PSC.

La pèrdua d’un bon nombre d’electors i situar-nos , i això  em sembla  especialment greu, en la tessitura  de que jo no siguem  el  referent clar  de l’esquerra catalana  i , per tant, amb dificultats per abanderar, per ser el pal de paller, del necessari  projecte polític comú de l’esquerra catalana.

Caldrà que col·lectivament reflexionem a l’entorn d’aquestes carències que hem tingut en els darrers temps com a organització política.

Reflexionar-hi el temps que calgui.

Però no perdre ,massa temps en lamentacions.

Els necessari deu minuts per assumir plenament el que ha passat i tornar-hi. Pere Navarro, en campanya,  deia que ni es resignava ni es rendia.

Doncs això col·lectivament ni ens hem de resignar ni ens hem de rendir. Però això no vol dir no assumir responsabilitats ni assumir que calen profunds canvis en l’organització i en la necessària adequació d’un projecte socialdemòcrata per Catalunya.

És evident que calen fer canvis en profunditat a l’estructura del PSC,  de la gent que avui està a la direcció i naturalment cal d’una vegada  per totes crear un PSC  estrictament d’obediència catalana i naturalment mantenir vincles de coordinació amb les altre socialistes d’Europa i d’arreu.

Cal doncs un necessària refundació.

Cal doncs anar decididament cap a un nou congrés que ens situï sobre la realitat de la Catalunya actual, del catalanisme i de l’esquerra compromesa amb la transformació de  la societat.

Cal avançar en el camí de trobar les màxima coincidències en les esquerres catalanes per forjar una alternativa clara de progrés, imprescindible pel nostre país.

Ara ja som el 26, el soroll de la campanya s’han diluït  i els resultats electorals són incontestables.

És l’hora de definir les nostres prioritats com a partit ,sens dubte les politiques socials han de centrar el nostre discurs però també cal decidir la nostra posició i situar-nos al costat  l’eix que reclama el dret a decidir de manera inequívoca i sense cap dubte.

Desprès ja analitzarem el camí que volem prendre  i veurem fins a on podem anar junts amb les altres forces politiques catalanistes.

I naturalment també és l’hora de decidir la política que farem al Parlament.

Però més important és decidir que volem fer com a PSC , si volem abanderar el  catalanisme d’esquerres o diluir-nos en mig del marasme de la indefinició ,dels dubtes, de les incerteses. Això ja ho hem practicat i hem arribat fins aquí.

Tornant ara a unes paraules del primer Secretari que afirmava en una entrevista al diari ARA:  “El projecte federal és el guió del PSC, però també li he de dir que el PSC ha sigut el partit que més i millor ha sabut llegir la societat catalana. No ara, sinó ja quan es van unificar els tres partits socialistes”.

Sembla que no hem sabut llegit bé.

Cal doncs rectificar, tornar a  llegir a entendre i  fer les coses d’una altra manera.

Ni em rendeixo ni em resigno però si que reclamo que hi hagi una nova manera de fer les coses i sobretot noves idees i propostes que ens ajudin a entendre la lectura de la nostra societat.

Sinó caldrà dir allò de.... que l’últim apagui el llum.