D'excursió a l'Institut (1)

Ara ja fa unes setmanes em va tocar voltar com a  aplicador de les proves de competències bàsiques de quart d’ESO. Em vaig passar mig matí en un institut del Baix Penedès, pot ser que s’assembli al que teniu a la vora, no ho sé.

Per començar, l’edifici: isolat i als afores del poble, clos per una tanca d’obra, sense arbres ni detalls decoratius, ni cap gràcia exterior que el faci agradable. Un alumne que conec m’havia dit que semblava una presó i la veritat és que a l’entrada m’ho ha recordat. Un passadís central molt ampli i molt alt flanquejat per passadissos en galeries on s’aboquen les portes de les aules. Els fluorescents lluint despullats –malgrat les normatives de la mateixa Generalitat al respecte- cables per tot arreu fora de les regletes, tubs de la calefacció estripant les parets, la pintura vella, bruta fins i tot en els llocs on no hi ha signes d’intervenció adolescent, els terres deslluïts i el mobiliari antic i atrotinat.

Per arribar a la zona de les aules calia pujar unes escales sense cap protecció antilliscant, és més, pel seu propi desgast s’havien tornat activament pro-lliscants. Un professor em comentava que una col·lega va caure i es va desplaçar la ròtula farà un parell d’anys. Encara ara utilitza únicament l’ascensor. No vull imaginar com queda aquella escala en un dia de pluja.

L’aula en la que he estat era francament petita. Hi havia vint-i-tres alumnes i no sé com s’hi haguessin encabit els trenta que per normativa podrien ser-hi. Els primers tenien la taula tocant a la pissarra i els dels fons, l’esquena tocant a la paret. Aquí el rastre de l’activitat juvenil era més evident, els grafits de tota la vida, fets amb retolador negre, lluïen arreu, molts amb la data del memorable esdeveniment: catorze de gener de 1996!!! Divuit anys amb el record de l’alumne allà exposat! Les taules i les cadires rònegues, d’un verd poma gastat, amb les potes de ferro despullat després d’haver perdut el recobriment de pintura. Al fons, havien disposat un tros de paret com a taulell d’anuncis; consistia en un gran llenç de paper d’embalar mal penjat amb vuit xinxetes i que feia de fons als altres papers exposats: normatives, disposicions i reglaments. Al costat un cartell –única nota de color- amb el calendari del mes de gener (!) i al costat de la porta, ara sí, un panell de suro ridículament petit on havien exposat tres folis amb més lletra impresa, tampoc n’hi cabien més. Per cert, això sí, encaixonada entre la pissarra tradicional i vetusta i la paret tenien la pissarra digital i el seu projector penjat del sostre amb unes cadenes sinistres. M’ha fet pensar en aquelles famílies que vaig conèixer al barri vell de Barcelona, que no tenien diners per donar sopar calent als seus fills però tenien l’últim model de televisor i de consola de jocs.

Quan he vist el panorama m’han vingut a la memòria les paraules d’Agustí Calvet –Gaziel- a les seves memòries; diu més o menys que la pedagogia, aplicada a grans quantitats de persones indiscriminadament, es converteix en la branca més alta i noble de la… ramaderia.

Senyors consellers de tots els colors, podrien explicar-nos on són els nostres diners? Havíem d’haver sortit al carrer fa molts anys. Les nostres escoles s’inauguren i s’obliden amb una celeritat indignant.