Consultes 5 - silenci 4

Encara que sigui un silenci temporal. D’aquell que ens imposaven quan érem petits tot argumentant que ja ho entendríem quan fóssim més grans o simplement exemplificant-ho amb aquella frase maleïda de els nens parlen quan les gallines pixen. Perquè els tres vots particulars dels membres del Consell de Garanties Estatutàries triats pel PSC –Pere Jover i Eliseo Aja-  i ICV-EUIA –Marc Carrillo- al dictamen emès per aquest organisme, no van en el mateix sentit del formulat per Carles Jaume, membre proposat pel PP i que torna a la cançoneta del referèndum encobert i, per tant il•legal. Encara que, amb matisos, la cançoneta sigui també recollida en el seu vot particular, parcialment, per un dels membres proposat pel PSC. Tot plegat, excuses de malalt que es pixa al llit i diu que sua. Arguments agafats amb pinces per allargassar una mica més aquesta agonia que, si tot va com ha d’anar, sembla que acabarà el dia 9 de novembre.

El fet és que la votació del Consell de Garanties Estatutàries sobre la llei catalana de Consultes, no ha aconseguit la unanimitat que tots esperàvem. Si més no la ciutadania que ja té les coses clares i que no coneix d’argúcies legals i raonaments jurídics sofisticats. El resultat, al marge de donar ales al govern central i la premsa de Madrid per raons òbvies, ha estat de partit de hoquei patins o de futbol jugat amb tàctiques atacants. Dit sigui això darrer per no caure en l’equiparació, fàcil i una mica vergonyant, amb un partit de costellada o de torneig estiuenc de pretemporada.

Perquè és clar que som davant d’una d’aquestes confrontacions. Que els partidaris de la consulta es prenen seriosament. Posant tots els seus coneixements i ganes al servei de la victòria. Però mentrestant, els partidaris del silenci juguen amb els equips filials (el PP català i el PSC) i convençuts que el partit de debò encara no ha començat. Si és que al final hi ha partit. Perquè els arguments i les postures, tot i anar passant els dies, segueixen encastellats on eren fa ja força mesos. No deixa de ser curiós constatar com Carles Jaume, el membre del Consell proposat pel PP, segueix veient en la consulta un referèndum encobert. Tot i les promeses, juraments i altres explicacions que el govern català i el propi Parlament no s’estan de fer i reiterar.

I és aleshores quan hom es fa la pregunta. Podrà haver-hi partit si un dels equips juga a futbol i l’altre a rugby? Perquè, cert que els dos esports tenen una arrel comuna, però les regles que s’han anat imposant els han diferenciat i, en molts aspectes, contraposat. I mentre Madrid segueixi parlant de referèndum i Catalunya de consulta, estarem en una situació similar i les coses es podran embolicar cada cop més. Perquè quan un jugador de Madrid plaqui un davanter català o agafi la convocatòria de consulta amb les mans i la porti al Constitucional esquivant obstacles, els de Catalunya protestaran a l’àrbitre tot demanant falta i probablement tarja vermella en tant que reincident.

I aquí topem amb el veritable moll de l’os. El pinyol del conflicte. Perquè aquell àrbitre al que caldrà recórrer, és i serà un treballador per compte del govern de Madrid (encara que ens diguin que els funcionaris els paguem entre tots i, per tant, es deuen al conjunt de la ciutadania). I qui té el cul llogat, no seu quan vol ni on li ve de gust.

Ara, el PSOE pot intentar sorprendre al personal proposant descolonitzar l’administració a través d’una mena d’eleccions primàries on cada partit faria públics els seus candidats a ocupar els alts càrrecs institucionals (el Tribunal Constitucional, per exemple) per votar-los desprès, però el cert és que aquest miratge recorda, per exemple, la llei electoral de Catalunya. Sempre en tràmit, renovada cada mandat, però mai aprovada i operativa.

Ara, agradi o no, tenim la urgència del repte del 9 de novembre que ens obliga a tirar del que tenim i no del que ens agradaria tenir. Una situació que fa témer el pitjor. Els jugadors de rugby ho tenen més fàcil, encara que juguin contra Messi.

Però, no ens enganyem. Tampoc aquesta proposta tan original (tot i que basada en altres models com l’elecció del governador del banc d’Anglaterra) resol el problema de fons. Perquè quan el que es busca en l’electe és l’afinitat d’idees i la servitud en comptes de l’eficàcia i la independència, el mètode de tria no importa massa.