Debats enverinats

Aquest estiu, evidentment eclipsats per la bomba que va llençar Jordi Pujol, s'han obert a casa nostra dos debats que, tot i estar centrats, si més no mediàticament, a la ciutat de Barcelona, haurien de fer reflexionar a moltes poblacions de Catalunya.

El primer i més esbombat és el del model turístic. Posat en evidència a partir dels problemes del barri de la Barceloneta i els seus apartaments turístics no declarats o directament il·legals, el que el debat planteja és força clar. Val tot en l’entorn turístic per tal de poder fer pujar les xifres de visitants? El turista és amo i senyor de les seves vacances per fer el que li abelleixi o ha de sotmetre's als usos i costums del lloc en la línia d'aquella famosa frase castellana de donde fueres, haz lo que vieres? Unes preguntes que ens podrien dur, com qui no vol, fins el tema del burka, però que aquí no ve a tomb.

Perquè el que hi ha per sota d'aquest fals debat que interessadament es focalitza en el comportament poc cívic del turista, no és altra que el de si cal anteposar els interessos econòmics –públics i privats- a tots els demés. Perquè les inspeccions -les actuals, ja que pel que sembla les anteriors eren de joguina- han evidenciat un rerefons d'especulació immobiliària que camuflava de residència habitual el que, durant l'estiu era un apartament turístics low cost i, probablement, durant l'hivern un pis pastera encara més low cost. I clar, si el que es busca son els diners del lloguer del pis o l'apartament per damunt de tot, no es tracta de posar pegues a qui està disposat a pagar allò que hom li demana. Per alguna cosa hi ha la fiança que, en principi, cobreix els danys que hi puguin haver. Que desprès els ocupants fan malifetes pel barri o creen problemes? Això ja es problema del propietari sinó de l'Ajuntament.

Aquest es el veritable càncer del turisme globalitzat. Aquest es l'efecte que intenta pal·liar –si més no econòmicament- la taxa turística que tant molestava als hotelers (fins que van veure que el turista la pagava sense piular). Que el visitant tingués i segueixi tenint la sensació -per altra banda sovint fomentada i potenciada per aconseguir més clientela- de poder fer el que vulgui, quan vulgui i on vulgui a canvi dels seus diners.

Una forma de comportar-se –la del propietari dels apartaments- que probablement formi part de la naturalesa humana. El segon tema de debat d’aquest estiu, el de la remodelació de la Diagonal de Barcelona, ho demostra. La capital catalana acaba de posar en marxa un carril bici en aquella artèria central. Un carril que circula per les antigues vies laterals però sense separació física d'aquella, ara única, per on segueixen circulant els cotxes. Les queixes han començat a sovintejar.

Sobretot perquè els ciclistes veuen perillar la seva integritat física per dos motius. La mida dels dos carrils, que fa que determinats vehicles amenacin seriosament l’espai reservat a les bicicletes, i la competència deslleial de les motos -aquelles a les que es demana que respectin les normes per poder ser respectades elles- que no tenen cap inconvenient en utilitzar el carril bici per avançar als cotxes. Però tot plegat amaga una certa paradoxa. Perquè, els mateixos ciclistes que clamen per la seva seguretat, no s'estan de posar en perill la dels vianants anant per les voreres per saltar-se una direcció prohibida o aprofitar, quan els convé, els passos de vianants com si fossin els seus carrils o ells uns vianants normals. Un comportament que, diguem-ho tot, cada cop imiten més les motos.

La conclusió és ben trista. La solidaritat i la responsabilitat escassegen. Tothom les reclama quan li afecten a ell però se les passa pel folre quan es ell qui les ha d'exercitar. Tothom es queixa dels turistes, les motos i les bicicletes fins el dia que va de viatge o se’n compra una. D'aquí que calgui obrir els debats, per enverinats que siguin. Uns debats, a més, als que cap ciutat, vila, barri o conurbació es aliè. En major o menor mesura, sempre hi son presents.

Llàstima que, amb el que ens està venint al damunt, segurament ens limitaren a guardar-lo al calaix per quan tinguem una nova oportunitat. És a dir, per l'estiu proper. O per quan algú del sector turístic decideixi fer calaix.