15 de setembre

Quan el curs comença en quinze de setembre, com passa enguany, coincideix amb la diada de la Verge dels Dolors. Casualitat? O potser és un missatge subliminal? La veritat, no ho sé. El que sí que observo és que per a molts pares i mares ha tornat la beneïda rutina i la reben amb mal dissimulada alegria. Els nens s’han llevat a les vuit de matí -una hora que durant els mesos d’estiu no existeix-, han esmorzat i han marxat cap a l’escola. Tot un matí sense el Disney Channel! Sense els esgarips dels desgraciats que moren a la pantalla del mòbil o de la consola de l’adolescent! Tot comença a posar-se en ordre. Per fi! Ja no cal molestar els avis, la veïna o la tieta; ni enviar-los a casals, ludoteques o acadèmies de puntes de coixí. L’escola ha arribat. El gran vetllador ja és aquí.

Tot i ser un fet repetitiu i puntual com els solsticis o la floració dels eucaliptus, té una dimensió social que el converteix en l’esdeveniment nacional del mes amb cobertura informativa de primera plana. Com cada setembre, rius de nens i nenes tornen a les seves aules. Els més petits, els qui s’estrenen en aquesta cerimònia, ploren. Ben bé no saben per què, però ploren d’ofici, com a mesura de protesta profilàctica. Els qui ja tenen certa experiència arriben contents de retrobar-se amb les seves amistats. Els més grans ho fan amb aquella cara de veterà expert, amb la resignació del supervivent a qui tornen a enviar a la trinxera després d’un permís.

Per si a algú li pot servir d’ajuda us diré que, segons la meva experiència, no cal patir gaire per la plorada del primer dia. Com a pares és normal que ens generi una angoixa profunda, un mal d’estómac insuportable i que comencem a imaginar-nos escenes terribles de soledat i desemparament. En realitat, els petits -grans savis egocèntrics com són- en el precís moment en que desapareix de la seva vista la mare o el pare -el destinatari de les seves protestes- comencen a dedicar-se a coses positives com ara passar-s’ho bé. S’eixuguen els mocs amb la màniga, aixequen les celles i fan cara de dir:

-Què nois! Què s’hi fa per aquí?

La qual cosa no treu que quan els aneu a recollir no tornin a protestar i a furgar en la ferida que han obert a les nou del matí. Ànims.

Darrerament observo una tendència a la protesta més “gore”. Alguns d’aquests nous alumnes forçats opten per la vomitada a la porta de l’escola com a colofó a la plorada dramàtica tradicional. És un progrés sense cap mena de dubte en l’art d’amoinar els adults, un recurs maquiavèlic que denota una intel·ligència superior. Aquella empastifada pudenta a terra està dient:

-Torna’m a casa mala mare! No veus que estic malalt?

Pobrissons. No saben que, en realitat, no tenim elecció, no hi ha opció. O vas a l’escola o vas a l’escola. Ni que es ruixessin amb benzina a la porta de la classe dels pollets podríem fer una altra cosa. Santa Mare de Déu dels Dolors, ajudeu-nos.