La gran frustació

És la gran amenaça del PP i dels espanyolistes en general, inclòs el PSC. La darrera de les plagues d’Egipte que ha d’assotar al poble català ara que el seu Moisès particular ha gosat obrir les aigües del Mar Roig per anar fins la terra promesa tot convocant la consulta. Els catalans hem estat condemnats, en virtut d’aquesta gosadia, a segles de frustració dels que no podrem escapar.

Sorprèn, però, que la responsabilitat d’aquesta frustració es carregui en exclusiva a les esquenes de la classe política catalana i catalanista quan ells han tingut i segueixen tenint a les seves mans la capacitat per evitar-la. Perquè l’entestament en la legalitat, tants cops passada pel folre i les manilles des que som formalment una democràcia, és un argument que ja no s’aguanta per enlloc. Un petit gest autoritzant la consulta però posant-hi garanties de no ser emprada posteriorment com a argument per la petició d’independència, hauria estat suficient.

Una actitud prepotent que a alguns ens recorda la dels nostres pares quan els demanàvem, repicats per una incipient adolescència, per sortir a la nit i ells ens responien amb una negativa no excessivament argumentada i que contrastava amb el permís matisat –generalment amb un topall horari- que els pares dels nostres amics els donaven per vergonya i enveja nostra.

Clar que, aleshores, si el govern central haguessin actuat com els pares dels nostres amics, autoritzat la consulta, potser s’haurien quedat sense arguments per defensar el vot negatiu que la derrotés. La situació actual, si més no, els permet anar tirant a força d’oportunistes de cul llogat (funcionaris espanyols que veuen perillar el xollo) i catalans tebis i espantats que temen tornar a veure els tancs entrant per la Diagonal de Barcelona.

Dos sectors de la societat catalana que, malgrat tot, son estrepitosament minoritaris, dominada com està per un jovent que, des d’una experiència vital sense por, ha hagut d’empassar-se una constitució espanyola que no acaba d’entendre, i per una generació que va viure la por relativament matisada a través dels seus progenitors, veritables patidors de la repressió franquista que els tenalla a l’hora de fer el pas endavant que reclama i vol fer la societat catalana.

Per això,de la mateixa manera que quan a nosaltres, els de la por matisada, ens preguntaven per la nostra absència del guateque o l’excursió, miràvem cap un altre costat tot intentant amagar el sentiment de vergonya i fins i tot odi cap al repressor més o menys benintencionat, quan ara ens pregunten per Espanya, tenim els mateixos sentiments i experimentem els mateixos desitjos de la nostra adolescència. Quan somiàvem en passar una nit fora de casa i hauríem fet moneda falsa per aconseguir emancipar-nos i anar a viure a un pis de lloguer amb els nostres amics i companys.

Perquè aleshores, com passa ara amb el comportament del govern de Madrid, també teníem la sensació que, abans de formular la demanda, la decisió de respondre amb un no ja estava presa. Que la negociació era impossible. I que hauria estat el mateix demanar permís per anar a un guateque d’aniversari d’un amic que reclamar l’aprovació d’una anada a exercicis espirituals a la muntanya de Montserrat. Que l’únic que ens autoritzarien seria allò que ells ja volien i que, cas de no haver-ho demanat, ens haurien acabat imposant per la via autoritària. Una curiosa forma d’autoritzar, per cert.

Per tant, senyors del PP, de Ciutadans, de UPyD i del PSC, no pateixin. Som un poble fet a cops de frustració que ha sabut reconvertir la de les negatives passades i actuals en més ganes de ser lliure i independent. I que ha après a dir-los als seus pares que no quan aquests els renyen. O potser creuen que només ens revoltem contra el pare Pujol? La Mare Pàtria que vostès defensen amb tanta força també ha tingut molt a veure amb les nostres frustracions. Ja se sap, ser fadristern té servituds que l’hereu o el favorit dels pares mai podrà arribar a entendre.