La tercera votació

El president Mas, en la seva solemne compareixença al saló Gòtic de la Generalitat de Catalunya, va fer saber als catalans que aquella votació del 9 de Novembre que havia anunciat a bombo i plateret en el seu moment, es convertia, per obra i gràcia de les maniobres del govern de Madrid en una successió de dues votacions. La primera, la que segons ell es celebrarà -plogui, nevi o faci sol- el dia assenyalat. Tot i que en forma de consulta no vinculant, és a dir, en forma d’enquesta consultiva o de consulta enquestant, poseu-hi el nom que més us agradi. La segona votació, sempre que el resultat d’aquesta primera permeti albirar esperances d’èxit, prendrà la forma d’eleccions plebiscitàries. Unes eleccions a les que, suposadament, els partits defensors del procés concorreran, ja sigui plegats (l’opció que sembla que més li fa el pes al president), o per separat, però amb el punt programàtic comú de la consulta sobre el dret a decidir i la Declaració Unilateral d’Independència, cas que els resultats siguin tan aclaparadors com tothom espera.

Naturalment, aquest replantejament ha acabat d’esquerdar la fràgil porcellana del pacte dels quatre partits (cinc si, en un esforç de generositat, hi incloem Unió Democràtica de Catalunya) que van tirar endavant el procés. Uns consideren el nou plantejament com una traïció que els allibera del compromís, altres com una forma hàbil de torejar (tot i la prohibició dictada pel Parlament) les escomeses taurines de Madrid, uns tercers com una forma de guanyar temps per assegurar els resultats. Que no hi ha acord, vaja.

I clar, quan hom planteja la candidatura única de cara a les més que probables plebiscitàries, tothom xiula i mira cap un altre costat.

En primer lloc, perquè no hi ha acord sobre si cal convocar la ciutadania de manera immediata desprès de l’enquesta consultiva, o esperar, un cop feta la consulta enquestant, mirant de tirar fins el final de legislatura i tot posant un ciri a Santa Rita perquè a les eleccions generals properes, el PP tingui l’ensulsiada que s’intueix, si segueix amb la seva brillant política de saltar de cagada en cagada. Una baixada en la que, pel que sembla, aniria de bracet amb el PSOE i que, per tant, hauria de propiciar el retorn al temps dels pactes i acords que tant dominava Convergència.

En segon lloc, l’acord tampoc arriba perquè hi ha qui creu que les coses li poden anar millor en solitari que formant part d’una colla on corre el perill de ser diluït pels altres. Els que el reclamen perquè veuen l’oportunitat de treure més faves d’olla de les que el seu pes específic real els donaria. Com li passa actualment a Unió dins de la coalició CiU, diguem-ho clar.

Tots plegats, però, semblen voler oblidar de forma una mica múrria, que no tot s’acaba amb aquestes dues anades a les urnes. Que queda la tercera a la que feia referència el títol.

Perquè, si ens posem en l’escenari que apuntava el president Mas i fem una reedició 2.0 del conte de la lletera, l’enquesta consultiva del 9 de Novembre mostrarà la clara voluntat del poble català de ser independent i, per tant, tard o d’hora però de forma ineluctable, anirem a eleccions plebiscitàries que, un cop celebrades, demostraran que el poble segueix entestat en ser independent, i configuraran un Parlament català de clara majoria sobiranista que, l’endemà mateix, farà pública la D.U.I., començarà a negociar amb Madrid i engegarà la redacció d’una constitució pròpia , convertint per tant el Parlament elegit en unes Corts Constituents.

Unes Corts Constituents que, un cop enllestida aquesta feina de redacció, hauran de sotmetre a referèndum el seu resultat i, immediatament, convocar eleccions legislatives. La tercera votació del títol. La quarta si comptéssim el referèndum.

I aleshores jo em pregunto. Quin problema els suposa als partits que volen fer aquest camí –més enllà de l’atac al seu ego més sinistre- imitar el que fan les grans empreses quan afronten grans obres d’infraestructura que les desborden individualment. Crear una Unió Temporal d’Empreses. Un pacte, en aquest cas de partits, per aconseguir l’objectiu. Una coalició que tingui com a data de caducitat el dia que aquest objectiu s’assoleixi en forma de Constitució aprovada en un estat nou europeu.

Temps hi haurà, quan haguem arribat a Itaca o aconseguit la independència, per tornar a diferenciar missatges, a marcar pit, cuixa i perfil propi. Si és que cal. Perquè ningú sembla adonar-se que, en una Catalunya independent, l’argument nacionalista que avui divideix tiris i troians, serà història. I fins i tot el PSC podrà respirar, definitivament alleugerit de jou d’un PSOE que, cas de voler dir-hi la seva, hauria de convertir-se en el PSOC. Per tant, potser no caldrà que tots els units en aquesta Unió Temporal, parteixin peres i tornem a la situació actual.

Més encara. Imaginem per un moment que el poble de Catalunya perd el seny i, arribats a la segona votació, a les eleccions plebiscitàries, el resultat és favorable, en termes d’escons al Parlament, a les forces que volen que seguim essent espanyols. No seria més convenient –ni que fos per la punyetera llei d’Hondt- que els partits derrotats estiguessin en un front comú?. Un únic partit que els permetés seguir lluitant amb alguna possibilitat d’èxit, pel projecte d’estat independent que avui tots volem. Per tornar a intentar aconseguir la tercera votació.