El meu fill no vol estudiar

Enhorabona! Feliciti’l! Malgrat totes les crides que li han fet mestres, professors, tutors, pares, mares, avis i, en general, tot el personal que s’ha anat trobant pel camí, el seu fill o filla manté una independència de criteri certament meritòria. No voler estudiar és la cosa més normal del món, és natural i saludable, està d’acord amb les característiques físiques i psicològiques dels infants i adolescents, és, en definitiva, com ha de ser. A més, la impermeabilitat als discursos majoritaris és una virtut que cal conrear en els nens. El bombardeig constant dels mateixos missatges facilita l’adopció d’opinions que no són les pròpies però que resulten més confortables: les opinions majoritàries, les opcions políticament correctes. Si, en canvi, en qualsevol aspecte de la seva vida, em trobo un alumne capaç de dir “no” al corrent general, em mereix d’entrada tot el meu respecte, i, si aquest “no” és, a més a més, a un tema tan de sentit comú com aquest ja no m’importa aplaudir-lo públicament abans de cada classe.

Estudiar ho han de fer els qui es preparen per a l’examen del MIR, o els qui es presenten a oposicions a notari o, fins i tot, a la teòrica del carnet de conduir. Però a primària i a l’ESO, el que cal fer és aprendre, no estudiar. I no, no és el mateix, per això amb la teòrica no ens donen el permís, cal aprendre’n.

Estudiar és una activitat, en general força estàtica, gràcies a la qual memoritzem una sèrie de continguts. Aprendre és un procés que té com a fi la incorporació d’una sèrie de continguts, de coneixement o de valors, a la vida d’un individu. Estudiar serveix, de vegades, per aprendre, però no sempre i mai de manera exclusiva. Hi ha altres formes d’aprendre més engrescadores i, sobretot, més efectives. No és cap notícia això, els pedagogs ho han anat subratllant des de fa cinc-cents anys. En canvi, la idea general és que s’ha d’estudiar, s’han de fer exàmens i s’han de valorar amb un sis coma setanta-dos o amb un vuit coma trenta-tres.

Aquesta és la gran fal·làcia del sistema educatiu, la mare de totes les mentides, el taló d’Aquil·les de qualsevol reforma. El lloc cap a on fa més mandra mirar. Si a la classe no s’aprèn, s’ha d’estudiar, i si s’ha d’estudiar, per què s’ha d’anar a classe? Per què no ens apuntem a uns estudis a distància? Però és que és tan còmoda la comèdia! La dominem tan bé! La tenim tan assajada! El professor fa veure que ensenya mentre els alumnes en silenci fan veure que escolten (això en el millor dels casos), fan unes activitats avorridíssimes i repetitives per practicar, hi ha una prova que l’alumne fa veure que domina (tots sabem que només s’ho ha estudiat, demà no en sabrà repetir ni un borrall) i que el professor fa veure que s’ho creu i, per deixar-ho més seriós i científic, ho culmina amb un barem numèric que afina fins a la centèsima i que li permet qualificar l’alumne sobre bases tan serioses com mitjanes ponderades o desviacions típiques. Tatxaaaaaan!

-En Quimet té un set amb vuitanta-quatre en coneixement del medi, que vigili perquè està baixant, el trimestre passat li sortia un vuit amb vint-i-dos.

-Però si no sap fer anar la dutxa del vestidor perquè té dues aixetes en comptes d’un sol comandament! Si no sap ni en quina comarca viu! Quin medi coneix aquest pobre noi?

-El que ha de fer és esforçar-se una miqueta més i estudiar.

I vinga! Estudiar, memoritzar, repetir, oblidar, estudiar, memoritzar, repetir, oblidar, estudiar, memoritzar, repetir, oblidar…

Feliciti’l, abraci’l i digui-li que, si li és possible, aprengui alguna cosa de profit.