El gust agredolç de fer de mestre

Malgrat tot, m’agrada treballar en educació. No he volgut dir ensenyar, ja tinc una edat i sé que no tinc gaire per ensenyar. Tampoc he volgut dir educar, no em pertoca, no vull assumir aquesta paraula tan gran en solitari i convertir la meva feina en un acte heroic.

M’agrada, senzillament, treballar a l’escola. Compartir de vegades els jocs dels més petits, les angoixes dels adolescents, suportar –cada cop pitjor- els seus estirabots, gestionar la relació amb les seves famílies, sentir-me, de vegades, útil. És ben poca cosa, ho sé. M’hagués agradat més dedicar-me a pagès, tenir un camp d’oliveres, sentir l’aire lliure i el sol i viure al ritme de les estacions, però no tinc cent hectàrees de terreny ni els diners per tenir-les. També m’hagués agradat dedicar-me a escriure. Pagès o escriptor. Quina poca vista! En cap dels universos possibles, en cap de les històries paral·leles, sota cap circumstància jo hagués sigut un home ric. Lamentable.

Què hi farem! La vida m’ha portat irremeiablement cap aquí i, amb els anys, he començat a pensar que hi havia una mena de destí, de fat ocult, que m’hi conduïa. Tots els meus camins duien a l’escola. Totes les decisions en qualsevol sentit han acabat inexorablement tocant port en una aula. Però malgrat tot, m’agrada. No us diré que tot el que rodeja aquesta feina sigui del meu gust, sincerament no ho és, però el més substancial, el moll de l’os, la mare dels ous, sí. Això em fa viure. La relació personal, la comunicació misteriosa entre grans i petits, el privilegi de veure en directe i a primera fila el creixement de persones tant semblants i alhora tant diferents a nosaltres. Aquesta és la substància definitòria d’aquesta feina. No hi ha llei, ni disposició, ni reglament, ni informe que ho puguin corrompre.

Aquesta relació entre persones és, no obstant, un element perillós. Dóna sentit a la feina del mestre però a poc a poc el va consumint; és una substància corrosiva, de vegades fins i tot explosiva. Les experiències més dures en educació, les he tingut pel fet de ser a la vora de persones, dels seus problemes, de les seves angoixes, dependències, malalties, debilitats o baixeses i com aquesta proximitat posa de manifest la pròpia incapacitat, les pròpies limitacions, els teus defectes i mancances. La mare jove, sola i alcohòlica del barri de Sants que arribava èbria a les nou del matí a portar la seva filla de tres anys a l’escola. Com si s’ofegués en el mar demanava una ajuda que jo no podia donar. De vegades no som prou forts per actuar en totes les situacions que ho mereixen. Qualsevol de les dones i els homes que es dediquen a l’educació arrosseguen amb ells un farcell d’històries tristes que només han pogut contemplar, de vegades, amb sort, canalitzar o fins i tot apaivagar, però sempre amb un cost personal, amb una ferida per tancar. Alguns, d’això en diuen experiència. Es refereixen a l’enduriment de la pell que s’esdevé amb cada cicatrització. Tampoc vull que penseu que m’estic queixant o que avui tinc un mal dia. Senzillament poso de manifest una realitat que compartim amb altres professionals com ara els metges. Treballem amb persones i som limitats. Gestionar aquesta insuficiència personal és una de les parts més complicades d’aquesta feina.

Ara bé, malgrat tot, m’agrada treballar en educació.