I ves per on que ja ha arribat desembre

Així, com aquell qui no vol la cosa. No ens n’adonarem i estarem rostint el pollastre i brindant amb cava. Tothom finalment ha aconseguit quadrar els horaris familiars i laborals amb els equilibris necessaris, les ajudes externes i les activitats extraescolars imprescindibles; hem entrat en rutina, una mala paraula per designar una de les eines educatives més potents: rutina, hàbit, caràcter. Repetir els actes fins que arribin a fer-se sense necessitat de pensar-hi gaire i finalment quedin incorporats a la nostra personalitat. Aristòtil ja deia alguna cosa per l’estil.

La rutina permet oblidar-se de les coses sense importància i allibera neurones per destinar-les a tasques més creatives. Si els educadors i educadores d’aquest país nostre poguessin per fi “rutinitzar” els cursos i no els anéssim atabalant amb normatives, lleis, plans, proves i disposicions segurament els quedaria lliure alguna estona, tindrien recursos disponibles per a pensar, per a innovar, per a introduir processos de canvi… Clar que llavors la situació podria descontrolar-se, un munt de gent formada pensant i fent coses per si mateixa és una situació que sembla que als poders establerts els fa pànic. S’estimen més mantenir la farsa que l’educació depèn d’ells, la comèdia d’afirmar que són necessaris, que una llei pot lluitar contra el fracàs escolar o que ha de ser una conselleria la que elabori plans per millorar l’ortografia després d’anys de menystenir-la. És preferible mantenir la ficció tàcita que sosté que els mestres són senzillament aplicadors d’allò que el govern de torn dictamina en una interpretació restrictiva i estúpida de la noció de funcionari, de servidor públic. Ficció tàcita i interessada probablement.

Mentre estàvem ocupats amb urnes, paperetes i proclames grandiloqüents per acabar fent una festa cívica, la llei Wert –la puntada de peu més contundent a la descentralització del sistema educatiu- comença a donar les seves primeres passes. Per on comencen totes, per primària. Aquells cursos especialment oblidats, on sembla que mai no canvia res i que es fan servir com a encarriladors, com a calçadors. No hi ha canvis importants aquest any, és cert, ara bé, n’hi ha un de decisiu: tres promocions d’alumnes estudien ja segons la llei de millora de la qualitat del sistema educatiu. Per aquests ja no hi ha marxa enrere a no ser que demà siguem independents, circumstància aquesta que, de moment, ha quedat ajornada per al 2016 si no m’erro i sobre la qual mantinc les meves reserves.

I ja és desembre. I aquí no passa res. No passa mai res que no estigui programat i que no sigui emès pel telenotícies. La vida escolar –com gairebé qualsevol altra- resta en estat d’hibernació en espera que un cop resolta la qüestió nacional puguem ocupar-nos-en. Ja sabeu, allò de primer la independència i després ja ho solucionarem! Endavant! Endavant! Els nens i les nenes de Catalunya mentrestant van creixent al ritme que els marca el calendari i la biologia. No deixa de ser curiós que en el màxim moment d’efervescència nacional ho facin sota la llei educativa més centralista de la democràcia. Ja ho arreglarem després! Ai! Els nens no tenen després. Només tenen ara.