Abandonar la cal·ligrafia?

Estem en un moment de desconcert tan monumental respecte a què hem d’ensenyar i com hem de fer-ho que l’única guia que ens queda és mirar a veure què fan els finesos. Si els amics nòrdics es plantegen la conveniència en alguns casos d’abandonar l’ensenyament de la lletra lligada de tota la vida i ensenyar només la de pal –les majúscules tipus Arial, per entendre’ns- nosaltres ja estem pensant que fem tard per eradicar-la completament. A veure si serà això el secret del seu èxit? Mira que si amb una mesura tan assequible ens catapultéssim fins als llocs d’honor dels rànquings internacionals! Què no podríem assolir si instal·léssim canons de neu als patis de cada escola catalana!

Òbviament el que està en joc és si considerem necessari o no saber escriure amb la lletra lligada. Si creiem que els nostres fills poden estalviar-se aquest aprenentatge feixuc, aquesta tasca minuciosa i poden dedicar-se sense traves a l’aprenentatge dels altres continguts de l’ensenyament que no estan en discussió. Perquè, ben mirat, serveix d’alguna cosa escriure amb aquesta lletra rodoneta i carrinclona? Si algú creu que no, és perquè no ha degut revisar els apunts de quan era estudiant, em jugo trenta euros que no són en lletra de pal. I si ho són, planyo els seus canells. És una qüestió de psicomotricitat fina, de pura biomecànica: la manera més senzilla, entenedora i eficaç d’escriure ràpidament és amb les lletres lligades, i si aprenem a fer-ho amb els gestos correctes, com qui aprèn a tocar un instrument, amb la tècnica adequada, l’avantatge que n’obtindrem és incomparable respecte al inútil traçar i aixecar el bolígraf del paper que imposen les lletres separades de pal.

Oh! Perdó! Ja sento els profetes de la tecnologia! Amb una bona tècnica de mecanografia es pot anar igualment de pressa i ser molt eficaç. Una tauleta, un portàtil, unes piulades des del mòbil poden substituir una llibreta, un quadern o unes notes. En aquest punt una ganyota de malfiança apareix en el meu rostre. Intueixo la fal·làcia tot i que encara no la veig clarament i distinta. És difícil negar-se a l’autoritat de l’electrònica, és complicat no adherir-se al dogma informàtic i no semblar un rústic, un isidro retrògrad.

La veritat és que em sento més lliure depenent d’un plec de paper i un estri senzill com un llapis que si la meva activitat ha de dependre d’un aparell sofisticat, un software d’una companyia multinacional i una font d’energia externa. És més difícil que em deixi penjat un mecanisme tan primitiu com un guix i una pissarra que no pas un fantàstic projector connectat a Internet. Per no parlar de la garantia d’intimitat absoluta que té un paper plegat a dins de la butxaca del meu abric, res comparable amb la manca de control que experimento quan deixo un arxiu al núvol, o sigui, en algun servidor ubicat en algun lloc del planeta gestionat per no sé quines persones i havent passat no sé quins filtres.

La cal·ligrafia que aprenem de petits, amb els anys esdevé una marca personal, un retrat de la nostra personalitat, una marca inconscient que deixem en els nostres papers. La tecnologia m’ofereix unes lletres perfectes però estereotipades. L’escriptura manual em permet conèixer –algunes persones ho estudien i ho fan amb molta exactitud- una part del caràcter, de l’ànim, de la personalitat que hi ha al darrera del text. No m’agrada la idea que els meus descendents perdin aquesta petita part de la seva presència al món.

L’aprenentatge de la cal·ligrafia és certament antinatural. Demana paciència, lentitud, exigència, finesa, gust, atenció continuada, habilitat i algunes altres actituds que, d’entrada, no són les més naturals en els infants. Potser val la pena que algun alumne les incorpori a la seva personalitat! Això també és l’educació, no? Afegir alguna cosa a la nostra naturalesa, alguna cosa de valor, algun tret que no hauríem assolit pel nostre simple desenvolupament biològic.

A veure si som prou savis per no precipitar-nos i no comprem raquetes de neu per a tots els alumnes de Catalunya.