El meu país m'està fent mobbing!

Quan en una feina se’ns demana que resolguem tasques per a les quals no estem preparats o no se’ns donen les eines necessàries hem de sospitar que volen que mirem la porta de sortida amb ànsia de solució final. Quan les demandes que se’ns donen vénen de departaments diferents i són contradictòries entre si, és que probablement ens volen fer parar bojos, que agafem la baixa i fotem el camp una temporada. Quan el nivell d’exigència és altíssim i a l’alça, mentre que la remuneració és magra i va minvant, no tenim més remei que creure que no se’ns valora gaire més que a la impressora del despatx, que cada cop que es renova fa còpies més ràpidament i a un cost més baix. Quan l’informàtic o el gestor o el client es creuen capacitats i autoritzats per resoldre els problemes que se t’han plantejat sense que tinguin cap experiència ni preparació acadèmica per fer la teva feina, és que, efectivament, en aquesta empresa comences a fer-hi nosa, potser val més que busquis un altre lloc on se’t respecti més, on puguis fer lluir les teves capacitats i el teu talent. Quan la teva jornada laboral i els teus dies de vacances són posats en qüestió periòdicament per gent que no coneix la teva feina i que cobra la teva nòmina multiplicada per deu potser és perquè et consideren un gandul –té nassos la cosa-. Quan tot això es fa alhora i en un espai de temps llarg sobre una mateixa persona se’n diu mobbing o assetjament laboral.

Els mestres i professors d’aquest país nostre, en conseqüència, podem afirmar que se’ns està fent mobbing. No diré que de forma intencionada –tot i que tampoc m’atreviria a negar-ho categòricament- sobretot perquè dubto de la capacitat intel·lectual i organitzativa de les institucions per bastir una operació d’unes proporcions tan colossals. Vull creure que tot plegat respon a una situació de desorientació social magnífica, un moment d’incertesa dramàtic, un punt històric en el qual el passat ja no ens serveix però el futur encara no l’albirem.

La institució escolar viu aquesta estranya situació. Per una banda se li demana que eduqui, que formi, que transmeti valors, que potenciï aquelles aptituds naturals de cada infant i cada jove en un discurs preciós, pedagògicament almivarat, moralment elevat, idealista, sublim. Hi ha, no obstant, tot un altre departament que li exigeix bons resultats en proves preparades per organismes econòmics –PISA-, que superi revàlides i que obtingui qualificacions en un entorn de competència entre alumnes, entre escoles i entre països. Se li demana, per exemple, que formi joves emprenedors, una actitud completament contrària a la que es fomenta quan l’interès és únicament superar proves i exàmens. Emprendre vol dir saltar-se regles i inèrcies, vol dir capacitat d’iniciativa i de risc. Justament tot allò que s’ha anat metòdicament extingint en els alumnes des de primària perquè impedeix treure resultats brillants en un examen i, a més a més, molesta.

L’únic valor a l’alça ara mateix en el mercat de les idees pedagògiques és la innovació. Paraula bonica, però buida. Innovar cap a on? Algú ho sap? De vegades sembla que ens haguem de limitar a fer classes plenes de ginys, superconnectades i amb hipervincles a les rajoles. Hi ha qui creu que amb això innova, fins i tot hi ha qui creu que només amb això ja millora. Altres proposen com a innovació reprendre les idees dels grans mestres de principis de segle XX i tornar a vincular l’experiència amb l’aprenentatge, les capacitats amb les exigències, els interessos amb el programa. Avui dia si treballéssim així de manera estricta no ens podrien reconèixer els títols que donéssim de tant burocratitzat i normativitzat com està aquest món.

No és fàcil ser mestre avui dia. Et posis on et posis sempre estaràs en fals. És literalment impossible complir amb els requeriments de l’OCDE, amb les demandes dels grups dels lobbies de les comunicacions que pugnen per aquest mercat, amb les normes del departament i del ministeri que intenten fixar les actuacions fins a nivells estalinistes, amb les esperances de les famílies, les necessitats dels alumnes i les pròpies conviccions. Insisteixo, no és possible conjugar tot això alhora, i no és possible perquè no és coherent, són exigències que apunten en direccions oposades. M’esteu fent mobbing!