Lloances i agraïments

El govern del nostre país, sempre sensible i amatent a les qüestions lingüístiques, ha decidit deixar clar el significat del terme “extraordinària” d’una vegada i per totes. Com qualsevol govern, la passió per regular qualsevol aspecte de la vida els és intrínseca i, aquest, era un cas clar de paraula díscola, lliscant perillosament en la desobediència civil.

“Extraordinària” va ser durant molts anys una paga d’allò més ordinària. Formava part dels emoluments totals a cobrar pels funcionaris al cap de l’any i, en comptes d’anar repartida en les dotze mensualitats, es cobrava en dos cops, al juny i al desembre amb una regularitat marcial impecable. Ho he d’explicar perquè potser algú ja ni se’n recorda. Com podeu deduir, era un fet anodí, esperat però no pas amb angoixa o amb pregàries al cel com qui espera la pluja; esperat com qui fa temps per a que arribi el dia del seu aniversari, arribarà, segur, no cal patir-hi. Està clar que això no tenia res d’extraordinari. Calia posar-hi remei.

Els cervells filològics que ens governen ben aviat van deduir que no es pot transformar una cosa ordinària en extraordinària de la nit al dia. Dutxar-se cada matí no se’m presentarà com un fet paranormal si no és que porto sis mesos sense contacte amb l’aigua i el sabó. Per aquest motiu, la primera fase del procés va consistir en deixar-nos sense la paga durant una bona temporadeta. Va passar a ser la paga inexistent, perduda, recordada amb enyorança com qui recorda un familiar finat. Això sí, un familiar mort en circumstàncies violentes, no pas de mort natural. Quan la recordàvem, automàticament maleíem els ossos dels qui ens la van prendre malgrat ho fessin amb tan bona voluntat com m’estic esforçant en explicar.

Finalment arriba 2015. L’objectiu s’ha acomplert. La paga serà extraordinària amb totes les lletres –que no amb totes les de la llei, segurament-. Algunes persones malpensades, de mala fe sense cap mena de dubte, m’han recordat que aquest és un any electoral i que gairebé segur que cobraríem. De fet ho vénen dient des de setembre de l’any passat. Diuen que en realitat ho fan perquè quan anem a votar recordem amb alegria que aquest any sí que cobrarem el que ens pertoca. Són gent amb idees molt recargolades. Espero que havent llegit les meves reflexions s’adonin del seu error.

Perquè seria un greu error suposar que, després de fer-nos-les passar putes durant tres anys com a mínim, ens posarem a remenar la cua darrera el president només perquè, per una vegada durant el seu mandat, compleix amb una obligació tan mínima com pagar el sou als treballadors públics. Seria un error impropi d’un govern d’un país creure que ens ablaniran el cor amb quatre quartos. No estem per discursos èpics i viatges a Ítaca. La nostra èpica ha consistit en arribar a final de mes cada mes. Doni’ns el que ens pertoca, no li demanem res més. Nosaltres farem el mateix amb vostès quan tinguin a bé convocar-nos a les urnes.