#EnCampanya

Tal i com vaig transmetre a través del meu compte de Twitter, em declaro oficialment #EnCampanya. Les setmanes que hi ha hagut d’impàs entre aquest i el darrer article no han mantingut la proporció d’efervescència informativa de la primera meitat de l’any 2014, malgrat que, com a finals del 2013, ja tenim data. Una nova data que no cal anotar al calendari, doncs fins a la seva arribada tots els articles de política, opinió i tantes altres seccions temàtiques dels mitjans de comunicació n’aniran ben plenes. També succeirà en el món online, on la data adoptarà diversos hashtags, com per exemple #27setembre2015, fins que per, art de màgia virtual, un d’ells s’acabi imposant a la resta i s’estableixi democràticament com l’escollit.

Però més enllà del hashtag, l’important és la data, el que suposa i el temps que hi ha abans no hi arribem. Aquesta data és producte d’un acord CiU-ERC que actualment està sent analitzat al mil·límetre per avaluar a quina de les dues formacions li surt el balanç positiu entre obtencions i concessions. Personalment crec que qui en surt guanyant és ERC, doncs a priori es mantenen els pilars de la seva postura a aquestes alçades del procés: avançament electoral i llistes separades. Dit sigui de pas, sempre he estat partidari de defugir d’una llista única, doncs crec que idiosincràsia i complexitat de la societat catalana són difícilment fusionables en una única llista. Massa sensibilitats, massa matisos, massa motius per treure’n punta de manera gairebé autodestructiva, un fet molt nostrat.

Que les plebiscitàries no siguin en el primer trimestre del 2015, com reclamaven des d’ERC, queda diluït amb el suport de l’acord que n’han fet les entitats garants de la voluntat popular expressada especialment (que no tan sols) en els darrers Onzes de Setembre. Parlo, lògicament, de l’ANC, Òmnium i el tercer en discòrdia, l’AMI, a qui auguro un monòleg per sortir a la foto en aquesta obra que és el procés sobiranista. Ningú dubta del paper central de Carme Forcadell com a vèrtex del trio, i Muriel Casals ha donat un cop d’efecte en aquest segon acte amb una frase que quedarà per als llibres que comprarem d’aquí a 25 anys: “Tenim totes les hores del món, d’aquí no marxa ningú fins que hi hagi un acord”. Així doncs, si Josep Maria Vila d’Abadal no vol passar a la història com un espectador de luxe, caldrà que en el transcurs de les properes setmanes prengui protagonisme, seguint l’exemple citat de Muriel Michael Caine Casals, o el vigatà quedarà per fer els selfies de les catalines.

Si donava a ERC com a vencedora en aquest enfrontament mediàtic de guanyadors i perdedors, a l’altre costat hi situo a CiU. I no pel fet que hagi hagut de renunciar a la llista de país, sinó perquè té vuit mesos per endavant per perfilar-se com la millor formació per dur el timó del procés, a la vegada que mira com cohabiten els seus jo interiors. Dit sense eufemismes, veure què carai fa amb Unió. Una formació que sembla que darrerament se li posa bé a la Convergència indepe amb Duran i Lleida mediàticament emmudit i amb unes bases que enarboren la figura i el discurs d’en Carrasco i Formiguera. Cal ser conscients però, que tot pot saltar pels aires si en Duran pren el seu smartphone i omple els 140 caràcters d’un tweet (o poder amb menys i tot).

I fora del duet CiU-ERC queden els outsiders: les CUP i ICV. Per estricte ordre de representativitat electoral, crec que la desmarcada d’ICV ha beneficiat a tots els restants. Una formació que no podia (ni volia) absentar-se de la fotografia de l’acord per una consulta que va condicionar fins al punt de fer-la mutar en una doble pregunta. Condició acceptada per evitar la ruptura del bloc sobiranista si els ecosocialistes s’alçaven de la taula. A la resta els va tocar passar per l’aro i de ben segur que a ERC i les CUP no els va ser fàcil. I em dóna la sensació que si ICV ara s’ho vol mirar a mig camí entre ser-hi dins i no ser-hi (la puta i la Ramoneta de tota la vida) ningú farà cap esforç per convèncer-los d’unir posicions. Que són convidats a taula, però que si no hi volen seure tampoc passa res, tan amics. Potser en Joan Herrera es va passar de frenada volent marcar paqu... perfil propi en l’auca d’un procés que s’entesta en analitzar, erròniament al meu entendre, des de l’eix dreta-esquerra.

Finalment tenim les CUP. El partit que hagués fet ric als qui haguessin apostat per ells com el partit amb més sentit d’estat de tot l’arc parlamentari en aquest procés. Mantenint fidelitat, discreció, visió de futur i cintura ideològica per sumar en favor d’un objectiu comú d’independència que donés el marc per posar el marcador a zero en un nou estat i, llavors sí, reiniciar el debat dreta-esquerra. Tot i mantenir-se críticament allunyats per la no convocatòria de les plebiscitàries abans dels comicis municipals, crec que acabaran confluint en un bloc sobiranista que no s’entendria sense ells. El tercer actor del Big Three independentista. El complement indispensable per englobar totes les sensibilitats, tots els perfils de futuribles votants d’Independència SÍ. Del jove alternatiu a l’empresari acomodat.

Fora d’anàlisi queden per voluntat pròpia el PSC, PP i Ciutadans, a més dels Podemos, UPyD i altres propostes unionistes. Els qui no accepten el debat d’independència com a actual, versemblant i factible acabaran tenint un paper que les urnes ja s’encarregaran de donar-hi la representativitat que mereix. Ni més ni menys. La que pertoca a la Catalunya de l’any 2015, la de les repetides manifestacions milionàries, la disgustada amb un estat que ni ens vol ni ens deixa marxar. La mateixa a la que el proper 27 de setembre li posarem xifres que reduirem volgudament a SÍ i NO. Per això encara falta una mica, però des d’ara jo ja em declaro #EnCampanya.