Maletes en un tren

Un dia, els pares t’embarquen en un tren. Tots s’assemblen, però n’hi ha alguns que tenen vagons de primera classe i es fan pagar més; altres porten vagons plens de nens i nenes que no parlen la nostra llengua i tenen la pell d’un color una mica diferent. Alguns segueixen itineraris per vies transitades durant segles, plenes de túnels foscos sense cap interès; altres ofereixen rutes alternatives convençuts que el més important és fer una bona travessa i aconseguir que els quedin ganes de seguir viatjant. Hi ha trens on en el bitllet els diu el vagó, el seient, les parades i les pel·lícules que s’emetran durant el trajecte; n’hi ha d’altres on el bitllet és obert, poden seure on els plagui, decidir si miren la televisió o contemplen el paisatge o, fins i tot, si interessa fer un tomb per veure una vella ciutat tot i que no estigués programada.

Hi ha viatgers que en qualsevol d’aquests trens s’ho passaran pipa, han nascut per fer-ho. Tenen interès per tot el que els rodeja; gaudeixen amb els passatgers, amb els maquinistes i revisors, amb els paisatges i amb les estones mortes. El seu esperit sempre troba un punt on aturar-se i beure. Hi ha gent que li agrada el tren independentment del lloc on es dirigeixin. Tenir un passatger d’aquesta mena és una delícia. Ara bé, no es poden treure gaires conclusions del fet que li agradi el viatge.

N’hi ha d’altres que els molesta el fet d’haver d’anar en tren, tantes hores asseguts se’ls fa molt pesat. Quan van pujar els feia una certa il·lusió, estaven més aviat a l’expectativa, però, ara que ja porten una bona quilometrada, troben que tota l’estona és el mateix. En cert sentit tenen raó, a alguns els agradaria més l’avió, és més ràpid. Volen anar a una destinació, la tenen clara, i tot el que es troba pel mig no els interessa gens. O són dels que preferirien la bicicleta; no és gaire més lenta i et permet anar fent exercici. El fet de poder moure’s és molt important per a ells.

Alguns, no gaires, només de notar l’acceleració, els sotracs i la força que els empeny en els revolts, ja estan marejats. Necessiten personal per acompanyar-los, portar-los una aigua amb gas o, fins i tot, alentir la marxa. Si no ho tenen, la seva ruta serà talment una tortura perllongada durant anys.

Finalment, sempre hi ha un grupet que no està gens convençut de la necessitat de fer aquest viatge. Potser van embarcar quan no era l’hora adequada per ell o ella, o potser no els han sabut mostrar res que els sembli que val la pena. Alguns, quan miren per la finestra ho fan per veure si poden saltar, quan passen per una estació tracten de quedar-s’hi. Res no pot interessar-los perquè no els agrada viatjar. No se senten viatgers sinó deportats, reclosos en una incomprensible presó sobre rodes. Només desitgen que acabi de seguida i, mentrestant, es dedicaran a sabotejar i entorpir la marxa tant com puguin. Qualsevol faria el mateix en les seves circumstàncies. Uns altres es reclouran en si mateixos, es tancaran hermèticament amb unes valves d’indiferència fingida i les aniran endurint a mesura que passin els dies. Aconseguiran que alguns treballadors del tren els confonguin amb les maletes i els vagin passant sense cap mirament de vagó en vagó, d’estació en estació. A dins seu, ves a saber què hi conreen, quines inquietuds queden larvades, quines il·lusions es momifiquen.

Se suposa que l’escola hauria de portar els nois i noies, ni que fos metafòricament, a algun lloc. Si no fos així, perdria el seu sentit, passaria a ser allò que tantes vegades lamenten els mestres: un aparcament de criatures. Catalunya presenta una taxa d’abandonament escolar que, tot i resultar inadmissible, es manté més o menys constant des de fa dècades. Potser estem massa acostumats a veure circular trens carregats de maletes donant voltes sense saber on van. A primer cop d’ull diem: funciona! I si alguna cosa ens fa sospitar que no acaba d’anar bé ens queixem de manca de recursos –que és una reclamació prou certa- i fins la propera.