Jo, de gran, vull ser jove

El jovent és magnífic. Estic disposat a defensar aquesta afirmació davant de qui faci falta. La capacitat que té el jovent de sorprendre’ns no té preu ni té límit. Mentre nosaltres, els adults, reflexionem, fem jornades i articles i tractem d’entendre el seu món i les seves dèries, ells ja van tres pobles per davant. El nostre ensenyament és farcit de prejudicis que denoten el nostre complex de superioritat; d’entrada, creiem que els hem d’ensenyar, creiem que –pobrets- necessiten que els ho expliquem; creiem –santa innocència!- que sense nosaltres i la nostra sapiència no se’n sortiran en la vida.

Dic això per dues coincidències que he pogut observar aquesta darrera setmana, una estranya conjunció còsmica que m’ha fet esbossar un somriure. La primera, purament anecdòtica. Després d’una inversió molt important en televisors, ordinadors, xarxes de dades i tauletes de darrera generació a un company li resulta impossible connectar-se a Internet i mostrar per la pantalla una pàgina web als seus alumnes. Cap problema! Ells mateixos tenen el comandament a distància de la televisió en el seu smartphone, ells solets s’hi connecten, accedeixen a la pàgina web –ells sí- i aconsegueixen que la classe es pugui realitzar en poc més d’un minut. Al professor se li queda una saludable cara de babau i pensa quants diners s’haurien pogut estalviar en andròmines.

La segona m’ha deixat un pèl més capficat. A l’escola s’han donat una sèrie de xerrades de formació financera dirigides als alumnes de quart d’ESO. No entraré a criticar el seu contingut ni a valorar la seva conveniència. Es fan per familiaritzar els alumnes amb la terminologia i amb els conceptes més bàsics de les finances, allò que presumptament necessitaran en la seva vida adulta per la qual s’estan preparant. Bé, deixem-ho aquí, una dada. Gairebé al mateix temps, m’assabento de com alguns alumnes es dediquen des de fa temps a invertir en borsa des dels seus mòbils. De bon principi m’ha semblat impossible i he pensat que devia ser algun joc de simulació. M’he informat; l’aplicació en qüestió té un mode de demostració i també un de joc real. Les meves fonts afirmen que alguns fills de casa bona utilitzen el mode real, amb els seus guanys i les seves pèrdues, entre classe i classe o a l’hora del pati. Indago una mica per veure si es tracta de quatre frikis i ja està però, continuo sorprenent-me: en una altra escola hi ha alumnes que també practiquen aquest entreteniment. I nosaltres ensenyant-los amb exemples quotidians i parauletes entenedores!

De la mateixa manera que hi ha una llei física que afirma que res no pot superar la velocitat de la llum, crec que existeix una llei pedagògica, no formulada encara, que ve a dir que cap actuació educativa conscient pot superar la velocitat dels joves als qui s’adreça. Ells sempre van per davant.

D’altra banda, té la seva gràcia constatar com una realitat tant decisiva i complexa com és l’economia, pot ser tractada alhora amb tanta banalitat. No només té gràcia. També fa una certa angúnia comprovar que la possibilitat de jugar –subratllem el verb jugar- a la borsa existeix d’una manera tan planera. El món és una harmonia de contrastos, deien Heràclit a Èfes o don Toni des del seu casalot de Bearn; quan l’economia comença a governar les nostres vides molt per sobre de la política, quan se’ns escapa de les mans un poder tan immens i en patim les conseqüències, alhora, podem gaudir-ne com d’un joc d’atzar, com si féssim un set i mig. I el jovent, com sempre, per davant.