Quedeu-vos les lleis. Doneu-me els horaris

Podem discutir en profunditat, podem celebrar un congrés sobre el tema, podem fer les experiències pilot que vulgueu. Els horaris escolars al final són decidits per instàncies alienes a l’escola o al fet d’educar. En el moment que algú proposa “i què tal si fem horari intensiu i deixem les tardes lliures?” algú altre respon: “i què fem amb les criatures?” i llavors, misteriosament, ningú replica “i a mi què m’expliques!” o alguna cosa per l’estil. Assumim tàcitament que la funció de l’escola és la custòdia dels infants quantes més hores millor. És el que busquen un bon nombre de pares: permanències, menjadors, extraescolars… Hores, hores, hores.

Els economistes ho saben i alguns ens ho retreuen com si fos culpa nostra. Espanya és un país de baixa productivitat. Tampoc cal ser gaire economista per veure-ho. Aquí no es treballa per feines sinó per hores. Es fan hores. Moltes. Queda malament marxar el primer, tant se val que hagis acabat tot el que havies de fer o que ho tinguis perfectament planificat, sortir de la feina és un moment delicat en moltes empreses. L’horari flexible o la feina des de casa són matèria de dominical dels diaris, una tendència de futur eterna que mai arriba a concretar-se més que en comptades empreses estrangeres. Aquí es treballa molt, tot i que no es faci gaire –que d’això tracta el tema de la productivitat-.

Immersos en aquesta manera de fer, en aquesta cultura empresarial, resultarà poc menys que impossible introduir canvis en l’organització horària o en el calendari escolar. Admetem-ho: l’escola és una creació de la societat a la qual serveix. El sistema de producció, de vida d’aquesta societat comporta que la infància s’hagi d’aparcar en institucions, s’hagi de treure de la vista del món real; no hi ha nens a l’empresa, ni al camp, ni al taller, ni a la junta d’accionistes. El món adult necessita totes les hores, els nens fan nosa. Se’ls ha d’administrar molta escola, moltes extraescolars, molta tele, molt Internet per alliberar el màxim de temps possible i complir amb les exigències del nostre model productiu. En realitat, per a res en concret, per complir uns horaris extensíssims, ineficients però exigits per una determinada cultura del treball.

Quan discutim les bondats –evidents- d’altres sistemes escolars, ens fixem en països com Finlàndia i busquem la seva vareta màgica dins de l’escola, dins de l’aula, en la metodologia, en la qualificació dels mestres o en els seus recursos. Segur que són aspectes importants, ara bé, les condicions laborals, la cultura del treball, els horaris de les famílies són molt més decisius a l’hora d’entendre què succeeix en una escola. Per desgràcia el nostre sistema sòcio-econòmic sembla que cada dia s’apropa més al de certs països asiàtics i no pas al de l’admirada Europa. Precarització, altíssims nivells d’atur, estructura econòmica de perfil baix en quant a innovació, productivitat i valor afegit… Mentre no siguem capaços de canviar la nostra manera de viure, serà impossible canviar la nostra manera de fer escola. Qualsevol reforma es quedarà a nivell de papers. Al final, manen els horaris, les necessitats, els objectius que la societat imprimeix a l’educació més enllà de voluntarismes, idealismes i bones intencions.