Impressions de tornada de Madrid

Quan emprenc el camí de tornada ja és mitja tarda. El tren surt amb puntualitat suïssa, amb una certa parsimònia solemne. en cinc minuts estarà rodant vora els 300 km/h; la velocitat és un factor que fa canviar del tot la perspectiva de les coses, estira o arronsa el temps i l’espai, apropa o allunya, uneix o separa. No comparteixo l’escàndol economicista sobre l’AVE. Potser és cert que no hi ha cap línia que tingui beneficis, potser. Però almenys és una realitat, el faig servir, existeix, dóna un servei. Sincerament, crec que, posats a estripar-se vestidures, aquesta no hauria de ser la primera ni de bon tros.

Les terres que rodegen Madrid són grises, desolades, insensibles a la primavera que, pausada com el tren a l’arrancada, es deixa veure ja a la ciutat. Són una primera anella negra, amb zones urbanitzades fantasmals enmig del no res i una sensació de disponibilitat absoluta. No hi ha traves, l’espai és abstracte, terreny neutre, estèril, marcià. De seguida, però, van apareixent franges verdes, bosquets d’alzines, un ramat d’ovelles seculars, un poble. Madrid no coneix el romànic ni el gòtic. Madrid és segle XVII, Lope de Vega, Quevedo, gravetat en les formes, frivolitat en els actes, menyspreu de les riqueses, les quals, al cap i a la fi, vénen d’Amèrica, passen i marxen per pagar els deutes. Una constant, pel que sembla, en el sistema hispànic.

Pràcticament enfront de la imponent entrada de l’estació d’Atocha, el museu Reina Sofía, el ministerio de Agricultura a la dreta, un magnífic edifici com correspon a la seva funció actual: negociat de subvencions per a terratinents i noblesa. Entre tots dos neix el passeig del Prado, imatge de la capital imperial. L’obre l’estàtua dedicada a Claudio Moyano, responsable, a mitjans del segle XIX, de la primera Ley de Instrucción Pública. Educació primària universal per primer cop en la història d’aquesta terra i el castellà erigit en idioma únic de l’educació per a tot el territori. La llei va estar en vigor fins a la segona república. Eren altres temps, la velocitat dels esdeveniments era una altra. El passeig el tanca l’estàtua de Cibeles, una senyora que fa angúnia de mirar en aquell seient sense reposacaps.

A l’esquerra, per la calle de Alcalá, et trobes primer amb l’Instituto Cervantes, una institució que ofereix en format electrònic tot el que vulguis sobre els clàssics castellans. A veure si per aquí anem prenent exemple. Unes passes més endavant, a l’altra vorera, el ministerio de Educación, Cultura y Deporte. Edifici decebedor, gris, ampulós però malgirbat, sense proporció ni gust. Segur que és casualitat, al costat mateix del ministeri, hi ha una porteta discreta, senzilla, d’alumini econòmic, sense cap ostentació, amb una plaqueta d’aquestes grogues i blanques -que són els colors del govern d’Espanya i de la bandera del Vaticà- que diu: Ministerio del Interior. Secretaría General de Instituciones Penitenciarias. Quin veïnat. No puc evitar pensar que els funcionaris a banda i banda comparteixen esmorzars, dinars de menú i cerveses en acabar la jornada. Les idees, els comentaris, el caràcter, deuen viatjar informalment, es deuen creuar, barrejar i formar aliatges, si més no, curiosos. A veure si hauré trobat una de les claus explicatives de l’educació a Espanya! O de la cultura!

Madrid queda ja molt enrere. Les extensions castellanes i aragoneses sense ni una ànima deixen pas a la densitat catalana. A 300 km/h sembla ben bé que no ens quedi espai per posar ni una urbanització més, ni un polígon, ni un fanal. Venint de Madrid hom comprèn que Catalunya és un país pobre, aixecat a pols. Aquí no hi ha un pam de terreny improductiu. No ho dic amb orgull ni amb enveja ni amb rancúnia. És només una impressió anotada a alta velocitat i ja hem deixat clar que el vector velocitat pot canviar-ho tot.