Prendre decisions de llarg recorregut

Falten vint minuts per a que comenci l’examen final de socials de quart d’ESO. Per a alguns alumnes pot marcar la diferència entre obtenir un títol o no obtenir-lo; entre passar un estiu tranquil i sense obligacions o un estiu sense fer res igualment, però amb una llosa a la consciència i una cita pel setembre. Quinze minuts. Un noi a la tercera fila aixeca la mà:

-Què entrava al primer trimestre? Algú se’n recorda?

Voldria gravar-lo en vídeo, no sigui cas que d’aquí a uns dies arribin uns pares furiosos demanant explicacions.

Tal i com tenim muntada la vida, ens toca prendre decisions fonamentals en la pitjor edat per fer-ho. El nostre futur queda profundament marcat pels camins que emprenem just quan menys sabem, quan menys escoltem i quan menys ganes tenim de caminar. A tots ens ha tocat, és cert, però això no ho fa millor ni més just, tan sols fa que el mal estigui equitativament repartit. De fet, a un adolescent de quinze o setze anys no el deixem decidir sobre l’economia familiar, ni el deixem votar, ni escoltem els seus consells si ens trontolla la vida sentimental, ni el considerem adult, en definitiva, en cap sentit. Ara bé, li toca decidir sobre ell mateix de forma gairebé irreversible i això és, segurament, inevitable, ja que l’opció que uns altres triïn per ell és encara pitjor.

Els pares d’abans –potser no tan abans com sembla-, conscients d’aquesta greu mancança en els seus plançons, els estalviaven qualsevol mena de responsabilitat, triaven per ells i el seu dictamen era d’obligat compliment. Després d’una infantesa de posar-se la jaqueta quan la mare tenia fred, et tocava estudiar allò que al pare li agradaria per ell. “Estudiaràs dret i seràs notari”. I el jove Agustí Calvet –el futur escriptor Gaziel- estudiava dret amb la pressió d’aprovar-lo si volia que els pares li permetessin “distreure’s” amb els estudis de lletres. Setanta anys després, el Pep –a qui vaig tenir la sort de conèixer- volia ser actor. I va ser actor, però primer va haver de ser metge. La catalana respectabilitat…

Personalment, tenint en compte que no podré canviar el món sencer i que el meu fill no és en Benjamin Button, em recepto grans dosis de diàleg. Sense gaires formalismes, sense organitzar una cimera i, sobretot, sense sermons ni discursos on descarreguem les nostres pròpies frustracions. Parlar del futur, de la vocació, dels estudis, de la feina, de la mandra que fa estudiar quan un té setze anys, de la vida professional i de les decisions que determinen un camí en la vida i que es prenen gairebé a títol d’aposta. Parlar-ne sense recriminacions ni tampoc pressionant per obtenir un rendiment acadèmic que serà, probablement, irrellevant. Parlar-ne per acompanyar, per ser-hi, perquè quan decideixi, ho faci sabent més coses que les notes de tall i la ponderació. Parlar-ne posant sobre la taula les nostres errades i els nostres encerts. Ells ja es van servint el que els interessa, sobretot si no els fem sentir obligats.