Incorrecció docent. Tornem-hi amb els deures

Aquestes darreres setmanes he vist com es difonien per les xarxes i també per diaris convencionals unes llistes de deures d’estiu poètiques i transgressores a més no poder. Un professor italià recepta veure la sortida del sol, fer esport, llegir allò que li vingui de gust i altres coses del més pur sentit comú. Tanta gent ha clicat m’agrada a aquesta proposta que podríem pensar què succeiria si l’adjuntéssim a les qualificacions del juny dels nostres alumnes, ens aplaudirien també?

El psicòleg i pedagog Jaume Funes s’ha apuntat també al debat i ha escrit un llibre titulat “Cal fer els deures?”. La resposta que ens ofereix va òbviament en la línia dels qui ens oposem a aquest costum. Els nens aprenen jugant, avorrir-se és molt saludable, cal veure la connexió dels aprenentatges amb la vida real, els deures són una demanda dels pares, no una necessitat dels nens… Tot sembla molt enraonat i sense discussió. S’hauran acabat els deures el curs vinent? No. No patiu.

Les inèrcies escolars perduren per generacions. Res té menys fe en el canvi que un professor. Ja pot fer cursos, màsters, carreres o seminaris. Un professor, tingui l’edat que tingui, és pràcticament inamovible. Repetirà els esquemes que a ell li van bé pels segles dels segles. Com que, a més, és prou llest i ha retingut en la memòria les quatre nocions psicològiques que podrien apuntalar les seves pràctiques, sempre troba una justificació amb la qual presentar-se davant dels pares. I com els pares, majoritàriament, ja estan prou ben predisposats a fer seure els seus infants a la seva habitació i que no emprenyin una bona estona, doncs tots contents.

Qui aquest any posa deures, l’any vinent en seguirà posant encara que hagi clicat “m’agrada” als deures de l’italià de moda o s’hagi llegit el llibre d’en Funes o m’hagi maleït per haver escrit aquest article. El professor, com tothom, busca seguretats, i, en l’àmbit de la feina, encara més. S’ha de tenir un grau de valentia important per saltar-se la norma sagrada dels deures en segons quins ambients tant de pares com de professors. Aquest grau de valentia només es pot donar, a més a més, amb una seguretat ja assolida en l’aspecte laboral, o perquè s’ha guanyat una plaça pública o perquè es considera prou veterà i assentat en l’empresa privada. És molt fàcil convertir en viral un text que ens sembla bonic o que llunyanament i a nivell purament intel·lectual ens sembla encertat. Ara bé, desvirtualitzar les bones intencions és tota una altra cosa.

Us confessaré que conservo com un tresor uns immensos dossiers del meu fill gran de quan feia un dels cursos del cicle superior de primària. Mai en ma vida jo he arribat a escriure tant en un curs, ni quan simultanejava dues carreres universitàries. Els guardo, primer per recordar-me que no exagero i, després, per quan la petita arribi a aquest curs, en el qual tindrà la mateixa professora, la qual posarà els mateixos deures, la mateixa fitxa i potser el mateix dia de l’any. Algun dia, abans de veure-la a les dotze de la nit adormint-se sobre una estúpida fitxa, tinc l’esperança que podré treure una de les fitxes que ja va patir el gran, li tunejarem el nom i, per fi, li haurem trobat una utilitat.