El desamor

És públic i notori que la nostra societat (la que no porta adjectius afegits) viu situacions de desamor cada cop més sovint. Només cal veure com fins i tot alguns han fet negoci d’aquesta aparent anomalia (o algú es casava fa uns anys per separar-se al cap de pocs mesos?) i reclamen pensions milionàries o venen milers de revistes. Els desamors tenen un magnetisme probablement basat en la catarsi que permet fer als que llegeixen la informació i pensen que a ells allò no els passarà mai.

En política, ai las, sembla que aquesta tendència també està arrelant cada cop més. Potser també per la catarsi ja apuntada. PSOE i PP semblen haver trobat en les aparents contradiccions de Podem i de Ciutadans un bàlsam per justificar la seva davallada i els seus errors. Per ells, com hem vist, un tweet de fa 4 anys reproduint un acudit de molt mal gust sobre l’holocaust és molt més greu que comparar la situació del castellà a Catalunya amb la repressió franquista. Però clar, tot s’hi val quan es tracta d’amagar i justificar el desamor mostrat pels votants a les darreres eleccions.

Sabeu que a mi, els afers dels altres no m’importen massa. Tampoc vull caure en l’errada que denuncio. La de la palla i la biga que ja anunciava la Bíblia. Per això, si em permeteu, dedicaré la resta de la reflexió a Catalunya. Al nostre desamor particular hereu d’aquell amor particular del Llach cap al seu petit país. Al desamor que ha evidenciat el trencament entre CDC i UDC i que, al meu entendre, amenaça amb anorrear tot el camí fet fins ara cap a la nostra independència.

La situació prèvia a la ruptura, és perfectament homologable amb la que viuen tantes i tantes parelles tradicionals. Una convivència més o menys forçada enmig d’una colla de desencontres menors que, lamentablement, sumen. El matrimoni –probablement de conveniència- consumat l’any 1978, acumulava anys amagant desacords, gràcies a la bona situació democràtica i econòmica de la unitat familiar. Les declaracions de la presidenta del Parlament ho han evidenciat. Fins que, en un cert moment, un dels membres de la parella, CDC, es sent atret pels cants de sirena d’un tercer, ERC, a favor d’una nova vida. Una vida independent. Un desencontre més que tiba les relacions de la parella fins el límit.

De fet, CDC acabà imposant una mena de menage a trois en el que UDC es sent cada cop més incòmode en el paper de parella despitada i menystinguda, y ERC es sent cada cop més còmode en comprovar com fa ballar CDC al so que ella li toca mentre aquesta, per marcar paquet, s’embranca en un seguit de propostes que no fan sinó embolicar el panorama. Amb la natural alegria de la resta de societat política catalana i espanyola que així té alguna cosa amb la que espantar els seus fantasmes particulars i omplir els telenotícies.

Però, com en la majoria de desamors, el tercer en discòrdia, l’intrús, demanà cada cop més protagonisme. Exigint, indirectament, condicions que acosten a la ruptura del matrimoni històric i que donen més morbo al tema.

Els parents dels dos desenamorats opten aleshores per intervenir. Pares i fills dels afectats –en aquest cas Òmnium, l’ANC i l’AMI- els asseuen a taula en un intent per normalitzar la situació i evitar el divorci d’aquella nova parella encara ni tan sols constituïda. O, com a mal menor, ajornar-lo fins desprès d’haver inventariat el patrimoni en unes eleccions i repartit els bens dels implicats. El famós President, posi les urnes, exemplifica clarament que pretenien progenitors i hereus d’aquella Catalunya que, desprès de 35 anys de submissió a un model familiar, volia canviar els plantejaments. Saber on eren i cap on es decantava el conjunt de la parentela. Si fa o no fa, el que es sol fer en molts processos de divorci abans d’entrar en joc advocats i procuradors.

Però, també com en la majoria d’aquests processos civils, les parts afectades es segueixen resistint –la culpa segueix essent de color negre-  a acceptar el veredicte dels demès i volen decantar la balança. Imposar les seves raons. I comencen a manipular a tots aquells que haurien de ser simplement espectadors del desamor de dues o tres persones. I tenim al separat (CDC) demanant als parents que es posin del seu costat, anant a la seva llista,  a la nova parella (ERC) reclamant el mateix, i fins i tot a l’ex-parella (UDC) demanant als amics de l’ex-company que canviïn de vorera i inflin les seves files. Per compensar l’arrenglerament d’alguns dels seus fins aleshores amics, amb les tesis de la nova parella.

Què estan aconseguint amb tot això? D’un costat, trencar tot el que els 35 anys de convivència més o menys forçada havia permès construir, i de l’altre, donar peixet als que sempre havien envejat aquella família aparentment modèlica i que no dubtarien en tallar-se una cama o buidar-se un ull si sabessin que la família també ho farà. O no és això el que ens mostra contínuament la premsa rosa? El desgavell com a resultat final del desamor.