Puntada als ous

És un gag recurrent a moltes pel·lícules de bufetades com les dels italians Terence Hill i Bud Spencer. Encara avui utilitzat per la campanya publicitària d’un banc. Però jo el recordo, si no m’erro, d’una peli de Indiana Jones. Allà, un guerrer oriental aparentment expert en arts marcials fa davant Harrison Ford tot el ritual intimidatori previ al combat ferotge mentre Indiana el mira, entre sorprès i avorrit, fins que opta per treure la pistola i, impassible, liquidar-lo d’un tret com qui mata un mosquit mentre segueix dialogant amb l’interlocutor.

El fotut del cas és que l’espectador, que en aquest cas riu el gag i, segons com, l’aplaudeix, és el mateix que, quan el film li mostra un segrestador de pel·lícules d’avions que, amb idèntica fredor, liquida un hostatge, s’indigna i pren partit pels pobres viatgers indefensos.

Amb la darrera escena d’aquest llarg vodevil que, si Deu o no sé qui vol, ens ha de dur a les eleccions del 27-S i a la independència de Catalunya, pot passar exactament el mateix.

Perquè la maniobra habilíssima de la llista civil –civil, però menys, tot s’ha de dir- presentada de forma unitària per ERC i CDC però també per Òmnium i ANC, ha descol·locat durant una estona als partidaris de la legalitat per damunt de la legitimitat en no contradir, aparentment, la constitució ni cap de les lleis vigents i respectar el dret dels ciutadans a organitzar-se com els plagui a l’hora de concórrer a les urnes. Si un partit animalista contrari a les curses de braus pot presentar-se a unes eleccions, un de favorable a la independència dels territoris històrics també hauria de poder. O es prohibeixen, a nivell local, les agrupacions d’electors que es declaren disposats a treballar només per un poble, el seu?

I, dit això, arribem al nus gordià. Al moll de l’ós de la qüestió. A la puntada de peu als ous. Els britànics, tot i ser amants dels primers combats de boxa sense guants i sense regles, van  acceptar ràpidament el 1741, desprès que el seu campió de boxa Jack Broughton matés George Stevenson en un combat de 35 minuts, les set regles conegudes com de Broughton en les que, entre altres coses, es prohibia colpejar al contrari quan estava caigut a terra i fer-ho per sota de la cintura. Si fa o no fa, com el lluitador que amenaçava Indiana Jones tot esperant que aquest les respectaria fent de la baralla un acte civilitzat. O com a mínim regulat, és a dir, que no doni avantatge a cap dels contendents.

Per tant, la pregunta que tots ens hauríem de respondre, fins i tot abans de prendre partit per una o altra posició que es defensarà el 27-S, és si la lluita està regulada o si algun dels rivals juga brut i amb avantatge. Sobretot quan els mateixos rivals no paren de fer al·lusions a la democràcia que, si el diccionari no falla, és la igualtat de tots davant la llei. I, amb les actuacions del govern espanyol a nivell internacional, sembla que aquest joc brut és ben present i de forma ostensible.

Però encara hi ha un segon aspecte que caldria valorar abans de prendre partit. El grau de compromís en el compliment de les normes que mostren els dos competidors. I en aquest sentit, la posició del govern central i del partit que el recolza (llegeixis PP) son clares. Afirmar amb la rotunditat que ho ha fet Mariano Rajoy que no hi haurà eleccions plebiscitàries peti qui peti -i que si cal s’impugnaran- és manifestar obertament que, si acaben perdent als punts el combat de boxa, no dubtaran en recórrer a la puntada de peu als ous de Catalunya.

I davant d’aquest fet, només caben dues postures de la ciutadania. Com en la puntada de peu de les pel·lícules. Castigar-la o aplaudir-la. Castigar-la amb el vot a les forces sobiranistes quan arribi el moment per demostrar-los i demostrar-nos que, per damunt de les simpaties polítiques, ideològiques o fins i tot territorials, hi ha la simpatia i el compromís per la igualtat i els drets de les persones. Aplaudir-la amb el vot als que amenacen amb la puntada de peu als ous, agradi o no i es digui el que es digui, és atemptar contra aquesta mateixa igualtat i aquests mateixos drets de les persones. I no era això el que ells mateixos li retreien als anomenats terroristes? Que no respectessin les regles de joc i ens etzibessin una puntada de peu als ous.

P.S. Un afegit. Mentre a Anglaterra, el 1741, s’establien les regles per limitar les malifetes de la boxa, a Espanya, la Santa Inquisició discutia, davant del rei, el dret a cobrar dietes per part dels membres dels seus tribunals. Significatiu, no?