El rebot

Era d’esperar. En aquesta llarguíssima partida d’escacs que juguen el president Mas i el també president Rajoy, és a dir la Catalunya que aspira a viure lliure i en pau i l’estat centralista que segueix entestat en reviure les jornades glorioses del Santiago y cierra España, havia d’arribar el moment de moure fitxa per part d’aquest darrer. De fer alguna cosa més que enrocar el rei (mai millor dit) i esperar, atalaiat, els atacs del contrari. Sobretot perquè la partida es jugava a temps limitat, amb aquell rellotge que cal prémer cada cop que es fa una jugada. I el temps de legislatura, catalana o espanyola, s’anava esgotant.

Ara, amb la convocatòria de les eleccions autonòmiques catalanes, siguin o no plebiscitàries, el temps de la partida ha quedat definitivament acotat. El moment de la veritat, el primer moment de la veritat, queda fixat pel 27 de setembre i, per tant, no es pot seguir fent l’orni si no es vol perdre, no sé si bous i esquelles però sí la partida. O, si més no, el primer round del combat que, en el cas del PP tindrà continuació amb les eleccions generals on, no ens enganyem, l’independentisme català jugarà un paper menys determinant tot i poder ser, segons els resultats del 27 de setembre, un factor condicionant de primera magnitud.

Entenc que hi ha dues consideracions a fer sobre aquesta resposta que, finalment, Mariano Rajoy ha donat a les aspiracions catalanes tot oferint la possibilitat d’una reforma limitada de la constitució.

La primera, que segueix essent una resposta unilateral. Que no té en compte per res les aspiracions del contrari. O,millor dit, que les té en compte però per anar-hi frontalment en contra. Si les comunitats autònomes i els partidaris de la tercera via es queixen del centralisme, la proposta ofereix incrementar-lo a base de retallar les competències de l’estat perifèric. Si alguna comunitat autònoma reclama fins i tot la independència, les intencions del govern deixen clar que pensa actuar amb més mà de ferro.

La segona, que aquestes propostes son cada cop més fruit d’una evident improvisació dins d’un marc absolutament evident d’immobilisme. El temps previ al veredicte de les urnes és cada cop més curt i tot sembla indicar que ara entrarem en una espiral desaforada de promeses electorals improvisades –i per tant poc serioses- fruit més de la resposta al moviment de fitxa del contrincant que a la reflexió pròpia buscant millorar la situació dels ciutadans. Que s’instal·laran més en el rebot a la promesa del contrincant, en el joc a la contra, que en la promesa pròpia, en la proposta reflexiva i constructiva.

Mariano Rajoy, per la boca del ministre de justícia, ha obert la possibilitat de reformar la constitució no perquè cregui en la seva necessitat, vulgui resoldre el problema de la casa reial o vegi el reajustament més o menys urgent. L’ha obert per oferir un port on recalar, una justificació, als catalans que a dia d’avui encara tenen por a volar sols. A desplegar les ales.

El mateix, exactament el mateix, que ha fet Duran i Lleida negant el pa i la sal a Artur Mas a partir de l’endemà de les eleccions, evidenciant el rebot derivat del trencament de la coalició que havia fet de Catalunya, en el sentit més autòcton del concepte, el seu mas.

El perill està en què, al costat d’aquests rebots de la classe política, de la casta, sembla que hi ha també un cert rebot de la ciutadania. Que aquelles opcions trencadores que abasten des de partits com UPyD, Ciutadans i Podemos a coalicions més o menys àmplies com la que governa Barcelona en aquests moments, estan perdent força i ja no son vistes amb tants bons ulls.

Probablement fruit del canvi que ha suposat que aquestes formacions hagin hagut d’entrar en el joc, de seure a la taula, i prendre decisions. Si la darrera enquesta del CIS no ens enganya, el repunt del bipartidisme –sobretot veient les pugnes en el si del PSOE- no augura res de bo. Una nova victòria del PP, ni que sigui sense majoria absoluta, abocaria al país a un pacte dels dos grans partits estatals que, amb tota probabilitat, deixaria en fum, no ja les aspiracions catalanes a la independència, sinó també aquestes promeses de reforma de la constitució de la que molts esperen, il·lusionats, una major justícia social i un repartiment més equilibrat dels drets i els deures. Demostrant, com ho va fer durant molts anys el calcio italià, que aquella estratègia de posar l’autocar davant la porteria i esperar un contraatac amb sort, un rebot, també permet guanyar partits. Que, com en el futbol, per la junta directiva, l’important no és fer bon joc sinó guanyar el partit. O algú segueix pensant que els drets televisius i publicitaris son menys importants que allò que vol i espera l’afecció?