Com més serem, més riurem

Sembla evident, si més no des de Catalunya, que la dita tradicional funciona. La societat civil, que no para d’aportar personalitats de més o menys rellevància, però de diversitat fora de tot dubte, a la llista de Junts pel sí, i voluntaris a la manifestació festiva de l’onze de setembre, està cada cop més convençuda que el 27 de setembre, quan finalment s’obrin les urnes, el que es necessita és sumar. De moment per poder assolir el llindar de vots i representants que permetin seguir endavant en el camí cap a la independència. Temps hi haurà desprès per harmonitzar voluntats i consensuar projectes, que Roma no es va fer en un dia.

Potser per això, una part de la nostra classe política no ha arribat a un convenciment similar. I els contraris al procés català que comparteixen territori i urnes –llegeixis PP, PSC, C’s i, en bona part, Unió Democràtica- actuen com si la dita s’hagués convertit en un com més seran menys riurem. I fan tot el possible, com el paralític de la cadira sense frens baixant pel pendent, per quedar com estaven. Per no perdre pistonada. I mentre el PP posa el seu futur català en mans de Garcia Albiol, convençut que la línia dura i més espanyolista li pot aportar els vots que sap que perdrà pel costat de la raó pura, el PSC fa exactament el contrari i veta la presència del seu líder màxim, Pedro Sánchez, a Catalunya el dia 11 de setembre quan comenci la campanya electoral. En un intent desesperat per retenir els partidaris del federalisme que, desesperançats, marxen cap a opcions que, o bé recuperen l’esperit esquerranós originari del partit o es rendeixen a l’evidència dels arguments independentistes que el propi partit socialista català tenia en bona part de la seva militància i que havia disfressat molts anys de solidaritat espanyola i federalisme mai definit. Tot per la cadira. Pel poder.

Tampoc Madrid, és a dir, els partits espanyols i espanyolistes, semblen estar d’acord amb la dita. Per ells, la formulació correcta que caldria fer-ne és dir que, com més serem, menys riuran. Naturalment, com més serem a Catalunya. Temps hi haurà per extrapolar la sentència a les eleccions generals. Ara, el seu màxim objectiu, tant per Rajoy com per Sánchez o Iglesias (el tercer en discòrdia però coincident en aquest punt, és aconseguir que votin com més seguidors seus millor, conscients que el paper corrector de la llei d’Hondt que tant els ha afavorit en temps de bipartidisme, ara s’ha girat en contra d’ells i dona avantatge als contrincants. I si per aconseguir això han de prometre la lluna en un cove, no patiu que ho faran. De fet, les darreres setmanes legislatives de Rajoy han estat un seguit de picades d’ullet a la gent que, cansada i pendent de les vacances, havia optat per deixar de banda la política i buscar un lloc a la platja o a la muntanya per aprofitar els previsibles darrers caps de setmana de setembre, menys calorosos i força plàcids.

Rebaixes d’impostos, pujades simbòliques de sous, promeses de nou sistema fiscal, declaracions d’intencions de reforma d’una constitució envellida, i fins i tot aturades més que simbòliques de la llei Wert, han anat agafant el relleu de les amenaces que, sense haver desaparegut del tot, han abaixat el to per no espantar a una parròquia que, pel que sembla, ja no es motiva per la via de la por a les catàstrofes.

Cert que desprès, un cop feta la corresponent declaració, els plantejaments s’aigualeixen i el que era una reforma de la constitució es converteix en una discussió ordenada i sense presses d’uns criteris que en el seu moment va fixar el Consell d’Estat i que, pel que sembla, van just en el sentit contrari al que voldríem els catalans. O que la frenada de la llei Wert no és més que un ajornament que permet albirar l’esperança d’una possible derogació si les eleccions generals neguen la renovació de la majoria absoluta al PP. I, per tant, que estem al davant d’una mostra més del que son les promeses electorals, és a dir, fum.

Però si això li serveix a l’estat –o hauríem de dir als partits que controlen l’estat- per treure ferro a unes eleccions catalanes, equilibrant la composició del Parlament, i passar el moment decisiu de la resolució del problema catalán a les generals, a ells ja els va bé, convençuts com estan que com més serem menys riurem. Oblidant que aquesta pot ser l’actitud de la seva gent. Dels que encara fan de l’exercici del vot i la participació en política una càrrega feixuga que cal suportar cada quatre anys. A casa nostra, si més no entre els partidaris del dret a decidir, les coses han canviat. Per nosaltres, el vot i la participació política (o si m’apureu cívica, que també és política encara que a ells no els agradi) no és una càrrega sinó un deure. Una il·lusió. Una esperança. I, com diu la dita, l’esperança és la darrera cosa que es perd.