Obrint els ulls

Les notícies dels darrers dies haurien d’haver-nos obert els ulls a una realitat que durant força temps, i aneu a saber amb quines finalitats, ens han amagat.

Llegir la noticia del camió pastera abandonat a Hongria amb una pila d’emigrants morts al seu interior ens hauria d’haver obert els ulls per constatar que aquelles afirmacions catastrofistes del nostre govern sobre l’allau migratori que ens arribava per Ceuta i Melilla eren una broma comparades amb les que es donaven i donen a Itàlia i darrerament a Grècia i als Balcans. També ens hauria d’alertar sobre el canvi de rumb d’algunes guerres i les intencions que hi pot haver al darrera. Perquè ara ja no s’opta per exterminar als sirians com fa uns anys s’exterminaven els hutus i els tutsis. Ara s’opta per atemorir-los amb accions indiscriminades de represàlia i fer-los fugir cap aquella Europa que mostra la seva pau i riquesa per posar les dents llargues a la resta del món empobrit i mancat de llibertat. Però, per damunt de tot, ens hauria de posar en alerta màxima a la vista de com els poders malèfics, aquells que només miren pels seus interessos sense tenir en compte els dels seus veïns o de la humanitat sencera, es reinventen cada dia. I si descobreixen que hi ha negoci en una colla de gent atemorida -els refugiats que fugen de la guerra- o en un col·lectiu que només busca sobreviure com el dels manters de les nostres viles costaneres, busquen la manera de treure’ls el màxim de suc, fins i tot fent-los pagar per sortir a respirar a la coberta del vaixell pastera que els du a Grècia.

Curiosament, aquest esquema reflexiu és perfectament aplicable a la situació catalana centrada ara en la contesa electoral del 27-S. Perquè a casa nostra hem pogut constatar com aquelles afirmacions sobre la rivalitat i l’enveja irreconciliables dels diferents partits que es proclamava als quatre vents, han quedat en evidència enfront el moviment històric del Junts pel sí que demostra que, si hi ha un objectiu prou engrescador, els polítics poden acabar posant-se d’acord i agafant-se de bracet. Perquè els polítics són, al cap i a la fi, persones. I les persones, quan volen, acaben posant-se d’acord. Un fet que, a més, té la virtut d’evidenciar la mesquinesa dels que corren a llençar-se en braços del fins aleshores enemic, per mantenir el càrrec o la prebenda.

Però, ultra aquesta constatació positiva i un punt cofoia, la realitat també ens hauria d’alertar sobre les noves formes d’exercir el poder per part dels que no volen cap mena de canvi en l’estatus vigent i com les noves formes que inventen tenen capacitat per influir sobre la lliure voluntat dels ciutadans. Ja sigui a través de les enquestes intencionades, les amenaces econòmiques de ruïna o els impediments per exercir uns drets bàsics que no haurien de ser-li negats a cap ciutadà. No es pot defensar el dret a opinar de tots els espanyols tot prohibint l’expressió de la seva voluntat als catalans que volen fer un referèndum o unes eleccions plebiscitàries. No es poden defensar les llibertats democràtiques dels espanyols prohibint les d’una part de la seva ciutadania.

Tot això, també en aquest cas, ens hauria de posar en alerta màxima davant l’evidència de com els poders malèfics, aquells que només miren pels seus interessos sense tenir en compte els dels seus germans, els seus veïns o la humanitat sencera, es reinventen cada dia. Davant les proves de com es pressiona un parlament com l’uruguaià perquè no escolti les raons de Catalunya. De com es facilita el vot per correu als militars –previsiblement contraris al procés- mentre es nega el pa i la sal als ciutadans lliures i exiliats que reclamen exactament el mateix des de la seva previsible coincidència amb la voluntat secessionista. De com es dilaten certs processos d’investigació judicial sobre la corrupció política mentre altres, sospitosament, s’activen desprès de mesos de dormir a la palla, just quan es convoquen les eleccions catalanes. O de com, si hi ha una forma, per truculenta o recargolada que sigui, de ficar una mica més de por al cervell dels ciutadans per aconseguir que els que no estan amb el poder deixin de votar i els que hi estan vagin a les urnes, aquest poder malèfic que es declara partidari de la llibertat dels ciutadans, no dubta en aplicar-la.

Aquest divendres passat es va commemorar el 52é aniversari del famós Tinc un somni de Martin Luther King. Encara amb la xacra del racisme força vigent als EEUU però amb la constatació que, com a mínim, les paraules i les accions ja no son tan violentes o impunes com ho eren fa mig segle. I tot perquè la voluntat del poble de color va decidir, tossudament, que si ensopegava, es tornaria a aixecar. Que la victòria dels poders malèfics havia de ser cada dia més difícil, fent així que el somni fos cada dia una mica més proper.

Cal que tinguem aquesta filosofia. Per si, finalment, els poders que volen el mal per Catalunya s’acaben sortint amb la seva i aconsegueixen negar-nos el pa i la sal. Haver posat dempeus una nació amb milers i milers de persones decidides a ser candidats d’una llista que no és de cap partit sinó dels ciutadans mateixos, és un exemple que ens hauria d’obrir els ulls a l’esperança.

Demostrant-nos que, si volem, podem. Que tot és qüestió de temps i de il·lusió. Que som capaços de tornar-nos a aixecar tantes vegades com calgui per seguir caminant junts o passar el relleu als que vinguin al darrera, com hem fet durant tres segles. Perquè hem tingut i tenim els ulls tossudament oberts, el cap definitivament clar i la voluntat fermament decidida per fer de Catalunya un lloc on sentir-se a gust per viure-hi en plena llibertat.