La síndrome post-vacacional

Deia un company de professió, amb un evident gust per la provocació, que si després de tres setmanes o un mes de vacances la gent està feta pols per haver de tornar a la feina, com hem d’estar els mestres i professors després de cinquanta dies! La nostra síndrome post-vacacional deu ser de les més peludes, de les més pertorbadores. No cal prendre-se’l gaire seriosament, si ens hi enfadem només haurem aconseguit el que pretenia. És d’aquella mena de persones irritants que gaudeixen veient als altres encenent-se. Ell ho troba la mar de divertit però, tot i així, tampoc s’atreveix a fer la brometa a qualsevol lloc, podria rebre una resposta més aviat violenta.

Cert que, al mes de juny, la perspectiva d’un període d’unes set setmanes per endavant dóna la sensació d’entrar en una altra vida, no en un parèntesi breu sinó en una altra dimensió. Havien sigut tan llargs cinquanta dies entre febrer i març! En canvi, vistes des de setembre, ens semblen –i perdoneu-me l’atreviment- insuficients. Havíem fet tants projectes creient que teníem un tou de temps per endavant! I al final ens hem quedat només en una o dues cosetes i unes quantes migdiades. El meu company incendiari tenia els seus arguments per defensar la duresa del retorn a les escoles, raons per seguir atiant el foc i crispar a qualsevol: penseu –deia- que quan la major part de la gent comença, nosaltres ja hem travessat l’equador; quan la meitat dels pobles de Catalunya estan de festa major, nosaltres ja tenim aquell sentiment de tarda de diumenge, aquella melangia amb sabor de capvespre que ens haurà de perseguir fins al primer de setembre.

Com ve succeint des de fa uns quants cursos, l’entrada al setembre ve guarnida de declaracions de les altes instàncies educatives. Abans eren sobre la no implantació de la LOMCE, ara ja són sobre la seva poca incidència en el sistema català; allò tan utilitzat pels mestres veterans de “farem el de sempre però amb uns altres papers”. La declaració als mitjans manté els requeriments de la conveniència del moment, ara bé, al mateix temps, les instruccions publicades al DOGC -28 d’agost- no reflecteixen aquesta pretesa audàcia política. Tres-centes cinc pàgines per adequar-nos a la normativa estatal. Per cert, on pot quedar l’autonomia dels centres després de tres-centes cinc pàgines d’instruccions d’obligat compliment? Poques novetats significatives es poden subratllar a part de les que deriven de l’obra del nostre amic a l’OCDE, el senyor Wert. El que no es va guanyar políticament, el que no es va aconseguir negociant, parlant i en reunions –o sigui, fent la feina que els pertocaria- ara es vol tapar, dissimular i fer veure que no hi és. A la conselleria hi deu haver també síndrome post-vacacional. Tornar de l’estiu i haver de fer a contracor allò que no vols fer mentre expliques a tothom que de fet no ho fas ha de ser psicològicament esgotador. Sort que a partir de finals de mes la nostra –de moment només imaginada- travessa a Ítaca –o a Kosovo, segons el company torracollons- prendrà un nou impuls –o no- i deixarem enrere aquestes servituds, amén.