Felipe Isidoro González Márquez

Per primer cop he entès perquè els padrins et posaven tres noms quan et batejaven. Perquè, arribat el cas, poguessis utilitzar un o altre segons et convingués. Ho hauria d'haver entès quan al fill de l'infanta Elena li van posar Juan Froilán de Todos los Santos per acabar dient-li Froilán tot amagant el Joan del seu besavi per no crear falses expectatives, i qui sap si reservant el Todos los Santos per si un dia governava el más del seu avi.

Ha calgut que arribés Felipe González Márquez i em demostrés que quan parla per El País pot ser el Felipe del sí a la OTAN i que uns dies més tard, quan parla per La Vanguardia, no té cap problema en convertir-se en aquell Isidoro que va encandilar -o manipular- Suresnes i, amb ell, al Joan Raventós i al Raimon Obiols del PSC d'una sola tacada. I afirmar sense vergonya, que està a favor d'una reforma que reconegui Catalunya com a nació. Una afirmació que entra en evident contradicció amb una altra afirmació de la mateixa entrevista en la qual defensa eliminar un dels quatre nivells d'administració d'Espanya per posar-la a nivell europeu. Perquè, si a Catalunya li dones estatus de nació per mantenir-la integrada, quin estatus passa a tenir Espanya? Supernació? Estat d'estats? Estat federal? Solucions complicades però possibles que, de ser implantades, suposen crear un nou nivell que torna a deixar les coses com estan ara. Amb quatre nivells. I això, acceptant que finalment es suprimeixin les províncies o les comunitats autònomes. Perquè el que ja seria la repera seria que passéssim a tenir estructures diferents segons la part del territori afectada. I que, mentre Catalunya i Andalusia, per exemple, fossin nació, Ceuta i La Rioja seguissin essent comunitats autònomes.

Però tornem al tema inicial. Al doble llenguatge. Perquè segons Felipe González, la unitat d'Espanya estava, fa una setmana, en perill imminent i greu. Però aquest passat dissabte, la cosa ja no li semblà tan greu a Isidoro González, que creia que tot era degut a una confusió entre aquella Espanya plural que ell havia predicat, i l'Espanya diversa que avui hauríem de defensar, tots al seu costat. Que quina diferencia hi ha entre les dues? Doncs que la primera era la que respectava els diversos enfocaments politics i la segona, la que ara defensa Isidoro González, hauria de respectar els sentiments de pertinença. Un canvi que, o bé esta dient el mateix amb adjectius diferents, o be certifica que la política social ha de deixar de ser l'eix del debat per deixar pista lliure als interessos territorials.

En el fons, per tant, tornem al debat en que ja ens havia ficat el PP d'un Mariano Rajoy que amaga les seves cicatrius darrera la barba i els seus dubtes darrera la seva condició de gallec però que, com a mínim, no recorre al joc de la doble personalitat. El debat de la legalitat i la legitimitat. Una legitimitat que obliga als que volen canviar la legalitat a ser el 76% dels ciutadans mentre permet als que no ho volen, crear una minoria de bloqueig amb el 26 % de la mateixa ciutadania mentre presumeixen d’estar en una democràcia. O una legalitat que permet al legislador blindar la seva legitimitat amb lleis que prohibeixen la discrepància i amb organismes que, com el Tribunal Constitucional que pretén imposar el PP, tinguin tot el poder per frenar els intents mes o menys benintencionats o realistes d'ajustar la legalitat a la realitat del moment. I que segueix dient que és una democràcia.

I això sembla, a poc que reflexionem, poc racional. Perquè permet al govern del PP exigir a les comunitats el compliment estricte de les lleis, ja sigui el dèficit autonòmic o l'impossibilitat de fer una consulta, mentre ell fa el sord als seus propis acords de finançament o convoca referèndums com el de la OTAN i fa reformes constitucionals al marge de la voluntat i opinió dels ciutadans i en dos dies.

No deixa de ser curiós que aquests canvis d’opinió, el PSOE els faci utilitzant, segons li convingui, el Socialista, el Obrero o el Español de les seves sigles mentre el PP es pot permetre canviar de bandera sense canviar de nom o adjectiu.

Vindria a ser com si un contribuent s'escapolís d'hisenda utilitzant el primer o el segon cognom a les factures i segons li convingués, mentre un altre ho fes però sempre amb el mateix nom i cognoms. Tots dos serien defraudadors, evidentment, però el segon, a més, seria un privilegiat. Per no dir una altra cosa més gruixuda.