Abaratirem el somni?

Encara pujat a la cresta de l’onada d’orgull que ha generat l’èxit massiu de la Diada, no em puc estar de girar la vista enrere i recordar aquells altres temps d’unitat que foren els de l’Assemblea de Catalunya de principis de la transició democràtica. Uns temps en que Antón Cañellas (no vull contradir la Viquipèdia) no tenia cap problema amb anar de bracet amb Gregorio López Raimundo a les manifestacions i ningú qüestionava la catalanitat de Paco Candel ni la considerava major o menor que la de Josep Benet. I al fil d’aquest record, m’arriba la reflexió. No estarem abaratint el somni? Aquell somni que demanava llibertat, amnistia i estatut d’autonomia, però també l’autodeterminació dels Països Catalans. Tot i que aquesta reivindicació acabés arraconada a les manifestacions per fer l’eslògan més “cridable”.

I és justament aquest quart objectiu, aquest quart somni, el que avui provoca la meva reflexió.  Perquè m’adono que, en plena voràgine dialèctica sobre els efectes econòmics de la nostra independència –que el propi ministre Montoro ha reconegut com a importants per l’estat espanyol- ningú ha fet càlculs sobre aquest mateix impacte si es separessin d’Espanya i d’una tacada els Països Catalans que avui depenen de Madrid, és a dir, Catalunya, el País Valencià i ses Illes. Evidentment, no cal que ho digui cap economista. La pura lògica em dóna, ens dóna, la resposta. Si perdre un queixal que ajuda i molt a mastegar genera un perjudici, perdre els de tota la barrada que toca la Mediterrània no diguem.

I, de debò, no acabo d’entendre les raons d’aquest oblit. Puc atribuir-les a allò tan català del “peix al cove” que en aquest cas es podria traduir en la frase “desprès de l’u ve el dos” que no fa sinó obviar l’u i mig i allunyar una mica el tres, però em sorprèn que ho practiqui absolutament tothom. Sobretot quan constato que els bascs ja fa temps que pensen en termes de nació gran, incloent en les seves aspiracions i projectes, Nafarroa i fins i tot Iparralde.

Nosaltres, i m’agradaria tenir una hipòtesi raonable que m’ho expliqués, no sembla que haguem aconseguit que els nostres sentiments identitaris tinguin el mateix pes específic que a Catalunya al País Valencià o a Ses Illes. I malgrat això, estem vivint un moment d’un cert cofoisme arran dels canvis de força dominant a les dues comunitats i d’algun moviment mínim del govern aragonès com la retirada del esotèric LAPAO dels seus projectes de govern. Però no ens enganyem, l’anunci de Ximo Puig de la represa de la Televisió Valenciana i probablement de l’aixecament del veto a TV3 o el tarannà més obert de Francina Armengol en les seves relacions amb Catalunya arriben des de les files del PSOE, no des d’una força clarament sobiranista. I no serè jo qui negui les bondats de la substitució d’Alberto Fabra i Jose Ramón Bauzá. Però d’aquí a veure-hi la represa de la vella utopia dels Països Catalans...

Per això em pregunto si no estarem abaratint el somni en la mesura que, pel que sembla, hem renunciat a una part substanciosa i substancial del mateix.

No puc evitar l’imatge dels germans que busquen independitzar-se del nucli familiar. Germans de diferents edats que tenen en el gran o la gran el referent que els ha de guiar. El model a seguir. I que veuen com aquest, aparentment, va a la seva. Com aquell hereu de les nostres tradicions, predestinat a quedar-se amb tot el patrimoni de la família en detriment dels seus germans més petits. I aquesta és una imatge que m’inquieta. Perquè penso que el germà gran, Catalunya en aquest cas, ha estat durant molts anys fent dels seus germans un argument per aconseguir una certa preeminència. Han estat quaranta anys de llengua comuna, història compartida, voluntat d’entesa com perquè ara el germà gran els deixi a l’estacada. Vull pensar que és un simple tema d’estratègia, de buscar fites amb el just grau d’ambició que les faci possibles, deixant per més endavant les més complexes.

De fet, no seria massa descabellat. Si el nostre procés porta camí de ser exemple i referent en la separació de territoris dins del marc de l’Unió Europea, perquè no podem, dintre d’uns anys i quan aquesta escissió s’hagi consolidat, ser novament referent i exemple d’un procés de redefinició de fronteres en el mateix marc de l’Unió Europea? Al cap i a la fi, quina diferencia hi ha entre passar de vint-i-vuit estats a vint-i-nou per l’aparició de Catalunya, i passar de vint-i-nou a vint-i-nou però amb una Catalunya més gran i amb més afinitat interna i sentit històric? En el fons, això és el que es demana, per exemple, per fer una D.O.P., no?