S.O.S. (Save Our Souls)

Tot sembla indicar que el vaixell del PP no està passant pel seu millor moment. L’actitud impàvida del capità, però també les fatxenderies de la tripulació, els impedeix reconèixer que, com cantava en Pere Tapias, el vaixell s’enfonsa i se’n va cap al fons.

Una i altres, actituds orgulloses que solen acabar duent al desastre. Si fa o no fa com l’arrogància d’aquell descregut que va escriure a una de les planxes del Titànic, que aquell vaixell no l’enfonsava ni Déu. Per tant, no serè jo qui negui els aires de naufragi que es respiren.

Altra cosa serà comprovar el proper mes de desembre, un cop enllestides les eleccions, si el vaixell navegava a tocar de la costa i el que fa és embarrancar sense acabar d’enfonsar-se o si navegava per aigües obertes i caldrà un batiscaf per baixar a rescatar-lo.

Ara, de moment, només podem certificar que, pel que sembla, les rates han començat a abandonar el vaixell. Amb motivacions diverses i actituds diferents, però, com els rosegadors, intentant nedar cap a la riba ara que les aigües encara ho permeten. La presidenta del PP del País Basc n’ha estat l’exemple més sonat i que el PP s’ha afanyat a minimitzar i dissimular amb el nomenament del ministre Alonso com a cap suprem de la “región”. Però, apaivagat l’impacte d’aquesta noticia, arriben les declaracions del encara ministre (espero) Montoro. Posant a molts dels seus companys a parir i demostrant que és un rosegador amb pretensions de felí. O l’adéu de Consuelo Alvarez de Toledo que tampoc sembla haver caigut gaire bé a Gènova tot i la paràlisi facial del president del govern i els balls “iceteros” de la vicepresidenta a la finca dels Lara. O les declaracions de Guindos i Garcia Margallo de fidelitat absoluta a Rajoy però fetes amb el flotador posat i un peu al bot salvavides de l’empresa privada delerosa de salvar-los i salvar-se.

Naturalment, com en el cas del Titànic, també hi ha qui té clar que s’ha d’enfonsar amb el vaixell. Per fidelitat personal o potser perquè veu que pot fer negoci revenent els restes del naufragi si el vaixell no queda massa malmès. Només així s’explica l’interès del president gallec en marcar paquet de cara a la possible successió i abans que els pirates de Ciutadans no intentin abordar el vaixell per penjar-hi la bandera carbassa. Naturalment, sense calavera. Un interès afavorit per la pèrdua de poder que el PP ha patit a moltes comunitats autònomes,  Andalucia inclosa. Sense Sánchez Camacho a Catalunya, sense Arantza Quiroga a Euskadi i amb el PP andalús en hores baixes per la infidelitat de Ciutadans, potser ha sonat l’hora de Galicia. O hauriem de dir que ha tornat a sonar? Perquè si repassem la història de l’Espanya del segle XX...

Enmig d’aquest desori, només faltava l’aparició de José Maria Aznar que -com el capità neuròtic de El Motín del Caine comptant les cullerades de sucre mentre el vaixell va a la deriva- s’entesta ara en lloar les virtuts del pacte del Majèstic, atribuint-lo en bona part als bons oficis de Mariano Rajoy. Això sí, desprès d’haver tirat floretes a Ciutadans i haver criticat, sense nombrar-lo, a un Rajoy que, recordem, va desbancar per decisió personal seva un Rodrigo Rato que semblava l’hereu natural.

A hores d’ara, el capità Rajoy segueix presidint el sopar de gala i afirmant que el xoc amb l’iceberg català no ha alterat ni el rumb ni la flotació del Titànic espanyol. Però la tripulació de la sala de màquines ja te l’aigua als turmells, els suposats compartiments estancs des d’on es defensa aquesta flotabilitat (hi incloem el Consell General del Poder Judicial?) comencen a queixar-se de la pressió de la riuada que entra per l’esvoranc, i els oficials de guàrdia que no han estat convidats al sopar, com en el Titànic, no paren de passar per la cabina del telegrafista i enviar SOS a qui els vulgui escoltar.

No ens enganyem. Els vaixells de rescat, com va demostrar la crisi del Prestige en la qual Mariano Rajoy va tenir força protagonisme (ni que fos pels “hilillos de plastilina”), tampoc treballen per les monges. I a ells no els mou el patriotisme o el pes de la història. Ells busquen el benefici. I aquest pot venir de llevant o de ponent. De dreta o d’esquerra. Del peix gros o del petit. Del Titànic o de la petita barca que va fent camí cap a Ítaca. Ells salven ànimes. Però, sempre que és possible, aquelles que son més riques.