Anem al gra?

Tot sembla indicar que els problemes de la societat catalana (i de retruc l’espanyola) estan clarament diagnosticats. Altra cosa és que tinguem la solució, la vareta màgica, per resoldre’ls. Però vull pensar que a tots ens interessa i il·lusiona que, quan el conseller Homs parla de solucions imaginatives en referir-se a les negociacions per formar el nou govern de Catalunya, s’estigui referint a solucions a aquests problemes i no a la composició (paritària, proporcional o aleatòria) de la mesa del Parlament i al repartiment entre els partits de prebendes i càrrecs.

Per això em permeto treure de la gran panera de problemes, una mostra de tres aspectes per argumentar.

El primer, l’atur. Un tema que anem marejant però que ha consolidat una dada demolidora. Dos milions de ciutadans de l’estat porten dos anys o més instal·lats en un atur dit estructural i, per tant, insoluble. Així doncs, si acceptem la dada, el veritable problema no rau tant en com absorbir-los en el món laboral, fet ja acceptat com a impossible, sinó en com “rotar-los”, és a dir, com fer-ho perquè la prestació d’atur no se’ls doni a canvi de res. Per pura justícia commutativa amb la resta de treballadors. En com crear una mena de relleus en els llocs de treball que treguin definitivament a aquests aturats perpetus de l’atzucac en què es troben. Una solució que sembla passar inevitablement per la seva formació permanent per poder-los reinserir de forma intermitent però contínua en el món laboral. Amb el compromís dels beneficiaris de la prestació amb la millora del seu estat de coneixements. Cosa que, ai las! ningú planteja de forma prou seriosa i exigent com per convèncer als ciutadans.

El segon, la corrupció. Un àmbit on podem marejar contractes, aconseguidors, escaladors i demès fauna i flora però que té l’arrel en un afer no resolt. El finançament dels partits polítics. Conflicte que tampoc s’afronta amb massa entusiasme. Però, a còpia de veure tresorers, gerents i demès fauna interna, si cada cop tenim més clar que funcionen com les empreses, perquè ningú planteja tractar-los com una empresa? Oblidant fundacions, donacions, aportacions desinteressades i altres eufemismes i limitant-ho a ingressos i despeses tot sotmetent-ho a la fiscalització d’hisenda? Perquè no posar la seva comptabilitat i resultats sota els focus de la informació pública i els inspectors d’hisenda com fan les empreses, autònoms i particulars? Potser aleshores els ciutadans tornarien a creure que no hi ha mans negres, trames delictives, interessos ocults i altres coses que tothom té al cap. Perdoneu la irreverència però si els prostíbuls cotitzen, perquè no ho fan igual els partits que també tenen treballadors, ingressos, despeses, bens immobles i bens mobles?

El tercer tema és el dèficit fiscal de l’estat. Sovint només instal·lat en l’àmbit dels rànquings mundials per saber si puja o baixa, però que hauríem d’encarar de forma molt més pragmàtica. Ningú veu la seva penúria econòmica alleugerida per l’increment del deute del veí o és més ric si el veí augmenta els ingressos. A més, tots som cada cop més conscients de la quantitat d’impostos indirectes que suporten el dèficit de l’estat, generat per la seva incontinent capacitat de dilapidació de recursos. Tots sabem quanta part de les factures de l’estat paguem amb una part de la nostra factura de la llum, benzina, o aigua (molt més escandalós que la llum). I que en concepte d’aquests impostos més o menys encoberts (aigua de la piscina a part), paga igual l’aturat estructural que el multimilionari d’una SICAP. Un milionari que, per contra, veu com els seus diners paguen una misèria d’impostos directes en base a una suposada generació de riquesa que, sincerament, no es nota enlloc. Tothom parla del dèficit tarifari energètic però ningú reclama (dels que son escoltats quan reclamen) un increment dels impostos directes per afrontar-lo. Naturalment, uns impostos no lineals basats en el criteri de la progressivitat que fa pagar més a qui més té. Tampoc ningú d’ells es queixa de les moltes trampes i subterfugis que les lleis actualment vigents i promulgades pels que ara diuen voler debatre el problema, permeten. És descoratjador comprovar com l’aparent febre ecològica dels governs de fa uns anys, no ha servit per fer un país més net i sí per engruixir les indemnitzacions i subvencions a les constructores d’arreu. O oblidem la macro depuradora de la sequera, el dipòsit del Castor o els camps de plaques solars i molins de vent?

M’aturo aquí. Tampoc es tracta de matxucar-se les neurones inútilment. Però no per això hauríem de deixar de destacar que temps per encarar els problemes, n’hi ha hagut i molt. Altra cosa és la voluntat de fer-ho o la capacitat per aconseguir-ho.

Ja va essent hora que reclamar menys paraules i més fets. Menys demagògia i més resultats. Menys marejar la perdiu i més anar al gra. Menys tòpics i llocs comuns i més solucions imaginatives i possibles. I no només en el camp de la independència de Catalunya. També en el que s’anomena escenari social. De Catalunya, naturalment.