Tenim un repte

Martin Luther King tenia un somni. Nosaltres també. Però, probablement com ell, ara tenim un repte. Mantenir viu aquest somni per damunt dels sentiments de frustració, impotència o derrota que se’ns puguin anar generant a mesura que passen els dies. I cal reconèixer, d’entrada, que no és fàcil mantenir una il·lusió quan la realitat li gira l’esquena. Costa acceptar que hem avançat en el nostre camí per fer realitat aquell antic i estimat somni, però que tot sembla indicar que a dia d’avui hem tocat sostre. Que no podem anar més lluny. Que l’opció que ens queda és tornar a mantenir viva la brasa ara que el foc ha minvat.

Aquella anhelada –si més no per la gent- unitat d’acció dels partits independentistes que avançava a empentes i rodolons sembla tocada de mort desprès de la decisió CDC i ERC de concórrer per separat a les eleccions espanyoles amb l’argument més que discutible d’obtenir més vots. Perquè em pregunto: Si els dos partits tenen grup parlamentari diferent a Madrid, que els impedeix, allà, votar coses diferents? I això, no tindrà efectes sobre les votacions i decisions que es prenguin aquí?

Tampoc la confluència de les forces independentistes, la CUP, o la lenta incorporació dels tebis, PSC i Catalunya si que es pot, semblen anar en el sentit de suma que esperàvem. Les distàncies i els enrocs son cada cop més grans i es fan més evidents. Per tant, si no amaguem l’ou i ens instal·lem en el cofoisme, hem de reconèixer que a Catalunya no hi ha massa raons objectives per seguir defensant que el procés avança. Cert que encara ningú ha tirat la tovallola, però quan mig govern en funcions arrufa el nas, alguna cosa comença a no fer massa bona olor. Cert que hem arribat més lluny que mai. Però el cul de sac, la barrera final, sembla cada cop més a prop. Una barrera que no es salta amb unes noves eleccions que, pel que sembla, tornarien a deixar les coses com han estat els darrers 30 anys. És a dir, en mans dels partits. Bé, amb la novetat del trencament de CiU i l’aparició d’alguna força fins avui inexistent i més o menys decisiva en el nou escenari.

Fora de Catalunya, les coses no sembla que pintin millor. L’esperada reacció espanyola cap a la revisió del model d’estat sembla diluir-se en el no res de la mà d’un Mariano Rajoy que veu en el manteniment de l’estat de les autonomies la maniobra que li permetrà no haver de parlar d’altres temes durant la campanya electoral. No es tracta tant de reformar el model d’estat com d’aconseguir que Catalunya accepti l’existent i abandoni la discrepància. Una estratègia en la que s’han posat d’acord ràpidament PP, PSOE i Ciutadans. I on potser fins i tot veurem integrar-se comparses com UDC. Una maniobra que deixa l’independentisme català amb un únic suport, i matisat. El de Podemos. Formació en hores no massa glorioses, amb un missatge que sembla més electoral i populista que programàtic i sentit, i amb una trajectòria que podríem qualificar de qualsevol cosa menys de rectilínia.

I al món? Tots aquells reconeixements i recolzaments que esperàvem quan fa uns mesos alguns parlaments s’interessaven per les nostres intencions futures, han anat deixant pas a declaracions (tan manipulades com vulgueu, però declaracions) de primers mandataris que suposen veritables galledes d’aigua freda per les nostres aspiracions independentistes. La darrera, la del secretari general de la ONU Ban Ki-moon, que (segons El Mundo, diguem-ho tot) afirma que “Catalunya no està inclosa en els territoris sense autogovern amb dret a autodeterminar-se”. Una frase que, tan si s’interpreta en negatiu -com absència del dret en si mateix- o en positiu matizat -com existència ja avui d’autogovern suficient- sembla negar-nos el dret a la autodeterminació fora de la via del pacte que van emprar Escòcia i la resta de Gran Bretanya. I tots sabem que per més que xiulem, si l’ase ha decidit no beure....

Ara és massa fàcil buscar culpables, assenyalar-los amb el dit i anatematitzar-los. És el que hem fet durant molts anys. A més, cal reconèixer que la temptació és forta. Sobretot ara que hem vist clar que els que es presentaren com a salvadors de Catalunya eren en realitat aconseguidors dels seus propis interessos. I que els que es proclamaven demòcrates convençuts eren en realitat autoritaris contemporitzadors i pacients que esperaven la seva oportunitat per imposar-nos de forma dictatorial els seus principis. Això sí, a través de votacions majoritàries aparentment democràtiques com les que hem vist tants cops al llarg de la història.

En aquest escenari, diguem-ho clar, costa molt ser optimista. Ser capaç de tornar resignadament als quarters d’hivern i esperar l’arribada de dies millors i moments més propicis. Però cal fer-ho. Acceptant que, si més no tal com estan les coses avui, la nostra Itaca era com el somni d’Ulisses. Real, existent, desitjable. Però llunyana.

El nostre repte és clar. Cal mantenir la brasa i guardar llenya seca. Per quan deixi de ploure.