OK Corral

Les pel·lícules de cowboys de la meva infantesa i joventut tenien una avantatge. Quan es produïa un duel a la caiguda de la tarda i al carrer principal del poble, podies saber abans que comencés, mentre els contrincants feien petar els dits o relaxaven les mans a tocar de la culata del Colt, qui seria el vencedor.

Si la topada es produïa entre el dolent i un personatge secundari, generalment carregat de bones intencions però poc destre en el funcionament de les armes, tenies clar que aquest darrer seria el que resultaria mort, provocant així la reacció o la vinguda al poble del personatge principal, encarnat per l’artista que encapçalava l’elenc. Com també tenies clar que aquell duel seria encara més desigual gràcies a algun esbirro del dolent apostat en alguna teulada o cantonada i que, les més de les vegades, s’encarregava de rematar l’innocent que havia tingut la gosadia de reptar al poderós cacic del poble per mor d’alguna injustícia flagrant.

En canvi, quan intervenia en el duel el protagonista, l’actor principal, podies tenir la certesa que la cosa acabaria diferent. Amb dues variants. Si el duel era abans de mitja pel·lícula, podies jugar-te un pèsol que el bo acabaria ferit però no mort i que, per tant, es recuperaria més o menys ràpid per poder afrontar el duel definitiu. Aquell que, si es produïa cap al final del film era segur que acabava amb el dolent criant malves tot i que, a voltes, l’heroi resultés inicialment ferit i, quan tot semblava indicar que el dolent es sortia amb la seva, algun amic/amiga del noi treia forces d’algun racó i disparava contra el malvat. O fins i tot podia passar que aquest acabés vilipendiat i atacat per tot el poble al que, fins aleshores, havia tingut sotmès amb les seves males arts i els seus pistolers.

No ens enganyem. Aquests finals racionalment previsibles per raons estrictament comercials (ningú hauria fitxat John Wayne per matar-lo a la segona escena), sense treure-li dramatisme a la pel·lícula, ens hauria d’haver tranquil·litzat. Però tots estàvem imbuïts de la creença que el cinema era vida i que per tant, a la pantalla i a la vida, tot era possible. Fins i tot que guanyessin els dolents.

Clar que, també hauríem d’haver acceptat que situacions tan desiguals com el duel a O.K. Corral, només podien acabar bé a les pel·lícules i, un de cada mil cops, a la realitat.

Però jo no volia parlar de cinema, sinó d’aquesta pel·lícula de bons i dolents, d’aquest duel al sol en que s’estan convertint el procés de constitució del nou govern i l’inici del camí cap a la independència de Catalunya. Ha estat aleshores quan he vist que em faltava una dada. Saber si Artur Mas és l’actor principal o un actor secundari. Per poder intuir si el que s’està lliurant és el duel definitiu o una escaramussa més. Per saber si el dolent acabarà caient a terra o si aconseguirà l’enèsima victòria pírrica que li doni la sensació d’haver sufocat la revolta. Perquè sembla clar que, com el pistoler d’aquelles pel·lícules, si guanya haurà de seguir lluitant contra nous reptadors que esperen assolir el seu somni de poder amb el cop d’efecte de matar al dolent gros.

També per saber si les ferides que les accions dels còmplices del dolent (TC, UDEF, Fiscalia, Manos limpias, ...) li infringiran seran mortals o només greus i, per tant, susceptibles de recuperació.

Perquè, sincerament, de tots els arguments possibles d’aquelles pel·lícules de cowboys de la meva infantesa i joventut, cada cop estic més a prop de High Noon (=Solo ante el peligro). D’aquell sheriff elegit pel poble que, el dia del seu casament i quan ja ha renunciat al càrrec, rep la notícia que el dolent que va enviar a la presó torna al poble a fer-li la pell i que arribarà en el tren de les tres de la tarda. Que veu com, quan demana ajuda als seus veïns per complir el seu compromís moral amb els ciutadans, aquests, amb una o altra excusa, li giren l’esquena. Que malgrat això, recupera la placa i afronta el repte en comptes de fugir i acaba matant al dolent i alliberant el poble. Un poble al qual immediatament avergonyeix, llençant l’estrella quan tothom el felicita i aclama per la proesa.

Però insisteixo, em segueix faltant una dada. Saber si Artur Mas és Gary Cooper o algun dels actors secundaris d’aquella pel·lícula. Perquè el duel amb Carme Forcadell...

Hauré de seguir patint, assegut a la butaca, fins que acabi la pel·lícula.