L’entrevista amb els mestres, un dret pendent de regulació

No sóc el primer que ho proposa, sé que alguna associació de pares ja ho ha fet, però de moment, no sembla que porti camí de materialitzar-se. I mira que tampoc seria tan car com això! Parlo de legislar sobre les hores que els pares haurien d’invertir en parlar dels seus fills amb els professors i tutors. Actualment, tothom entén que si vas al metge, i presentes el justificant de la visita, l’empresa no et penalitzarà. Tens dret a cuidar la teva salut mínimament i, per tant, ser atès pels professionals de la medicina en el seu horari de treball. Per què no es fa el mateix amb l’ensenyament? Un permís de dues hores per absentar-se de la feina, acudir al centre escolar i tenir una reunió amb els responsables educatius. No ho trobeu igual de lògic?

Moltes famílies, i també molts professors, fan autèntics equilibris per aconseguir veure’s de tant en tant. Tots ho valoren. Per als pares és important posar una cara, una veu, un to a aquell personatge del qual els parla el seu fill. Sentir de primera mà com pensa, com coneix a l’alumne, quines són les seves expectatives o com planteja el treball a les seves àrees. Establir una relació, en el millor dels casos, una relació de confiança. El sistema sembla que ens porti des d’un nivell d’informació extrem a la llar d’infants on s’anota a l’agenda el més mínim detall fisiològic del dia, fins a la ignorància absoluta en els cursos superiors de la secundària i al batxillerat. Una errada, perquè tant necessari és als dos anys com als quinze portar un seguiment coherent i atent dels processos educatius i de creixement personal. Els problemes són diferents i també les actuacions que es fan necessàries, però en tot cas, la inhibició, el desentendre’s amb l’excusa que ja són grans, no és un camí recomanable.

Per al mestre, conèixer els pares dels alumnes li aporta un volum d’informació enorme. No sempre és informació concreta, de la que es posa en una graella o en un informe; és, més aviat la forma de parlar, l’actitud, la relació que s’ha pogut establir, la confiança. Aspectes intangibles que fan que entenguem molt millor aquell nen o aquella nena, li puguem parlar de la feina dels pares, o del seu poble, o li disculpem una mica el seu llenguatge o li valorem molt més afinadament els seus èxits. Conèixer les preocupacions i els neguits de la família és vital per interpretar aquell nen o nena: saber què fa a casa seva, com es comporta, si dorm set o deu hores, si fa sis hores d’entrenaments setmanals o de jocs electrònics, si té una habitació confortable per ell sol o viu rodejat d’altra gent no sempre familiars. Si cada família no fos un món això no seria necessari, però mentrestant, resulta senzillament insubstituïble.

Com que no crec que puguem trobar cap pedagog ni psicòleg al món que posi en dubte la bondat i l’eficàcia d’aquestes trobades, sembla una qüestió de pur sentit comú el fet de facilitar-les. I com que estem instal·lats en un discurs oficial segons el qual als mestres i professors se’ns ha de valorar més –tot i que pagant menys- està clar que no trobarem cap argument per no regular-ho per llei. Tothom amb fills en edat escolar entre els zero i els divuit anys ha de tenir dret a un parell d’hores com a mínim cada trimestre per a entrevistes amb els seus educadors. Apa, vinga! Quin és el partit polític que s’anima a comprometre’s?