Sense arguments

Estem davant una situació mai vista en la nostra democràcia. Alguns ho simplifiquen en un concepte, la fi del bipartidisme. Però si analitzem una mica el que ens ve al damunt amb motiu de les eleccions generals del 20 de desembre, veurem que tot no és tan simple. Que ens enfrontem a la suma de diversos factors que conflueixen en una realitat força decebedora que té diverses cares però un aspecte en comú. Deixar-nos sense arguments per triar racionalment una opció a qui confiar el nostre vot els propers quatre anys.

Perquè, primer aspecte, ja hem tingut un tast –tot i no haver començat encara oficialment la campanya electoral- de com els partits no semblen massa seriosos en plantejar els seus programes. De com, per exemple, Podemos inclou en el seu programa, a darrera hora i amb un afegitó, el concepte de referèndum per Catalunya. O com el PP, tot i dir-se partit democràtic, bandeja, en el exercici de poder que ara li suposa governar, una força com CDC i un govern com el d’Artur Mas dels contactes en el tema de la lluita antiterrorista.

Amb unes dinàmiques així, quin paper poden jugar els programes en les nostres preses de decisió de cara al 20-D?

El segon aspecte és la més que evident necessitat de pactar que tindran els diferents partits (tots) que aspiren a governar. Perquè, si m’apureu, podem posar el focus en el PSOE (per allò que ens queda en el subconscient de l’alternança en el poder) i pensar en quin podria ser el seu rumb a partir del dia 21 si té oportunitat de formar govern en coalició fruit d’una entrada en quasi empat al Congrés i al Senat de les forces significatives que totes les enquestes pronostiquen i que anunciaria una ronda de negociacions que deixaria en anècdota la de Junts pel Si i les CUP per poder formar govern a Catalunya. I que tindria un efecte important que ja hem tastat diverses vegades al llarg de la nostra democràcia. La desvirtuació dels programes electorals presentats pels partits en nom d’una suposada necessitat d’arribar a acords amb altres forces que obliga a deixar pèls a la gatera i que es fa al marge de la voluntat dels votants. Amb un futur així, qui pot arribar a creure que el seu vot serà emprat en el sentit que anunciava el programa al que va recolzar?

Un tercer aspecte, merament estètic encara que amb àmplia ressonància mediàtica, és la desvirtuació dels debats electorals que suposa deixar llibertat a cada partit per assistir-hi o no. Un defecte, al meu entendre, que desactiva els efectes d’aquestes trobades en no estar present, per exemple, Rajoy en el debat central de candidats i reduir la seva presència a un eventual cara a cara amb Pedro Sánchez, intentant recuperar els temps gloriosos D’Aznar, González i companyia, segurament perquè pensen que això els afavorirà. Amb unes estratègies tan poc transparents com aquesta, algú es veu en cor de tenir clar que pensa, que té decidit i, sobretot, que farà si arriba al govern, el partit que de moment té pensat votar?

Queda encara un darrer aspecte igualment important i que, d’una forma o altra, a través de les corretges de transmissió que cada partit té en els mitjans de comunicació, també ens colpeja cada dia. La presència de corrents interns gens dissimulats en tots els partits. Començant per unes CUP que, a hores d’ara, han decidit mantenir el seu veto a Mas com a president del govern català, tot i la divisió de la seva militància i “simpatitzància” evidenciada aquest cap de setmana. Seguint per un PP on Aznar torna a erigir-se en gran Gurú al que escoltar i seguir en els seus diagnòstics. I acabant en el sector independentista més o menys moderat de casa nostra on, desprès d’uns breus instants d’unitat, sembla que s’han començat a treure la careta per dir-se les veritats a la cara un cop esfumada la possibilitat de governar comodament. Amb un mapa de posicions com aquest, algú –especialment entre militants i votants fidels- té decidit continuar en el recolzament? O li està entrant el cuquet de quedar-se a casa el dia 20 per posar l’arbre de Nadal o començar a cuinar el gall del Penedès amb prunes i pinyons?

I aquest és el gran drama. Que, fruit de tot això, quan s’acosta algú i, en la discussió sobre els vostres respectius papers el dia de les properes eleccions generals (i potser autonòmiques si els pèls perduts a la gatera electoral son els del actual autonomisme), intenteu trobar arguments per defensar la vostra posició per camins fora de la fidelitat pura i dura, us adoneu que no en teniu. O que els que teniu son tan febles que fins i tot vosaltres sentiu l’ombra del dubte en plantejar-los.

Així, siguem clars, no haurien de presentar-se els partits a les eleccions. On son els programes que obligarien als partits a complir-los? On és el compromís de respectar el que el partit promet als ciutadans. On queda l’obligació que haurien de tenir els partits de contrastar i debatre públicament els programes? Ja ni tan sols s’amaguen per raons estètiques les lluites internes? Tanta seguretat tenen que tot anirà com una seda malgrat escàndols, dissensions i baralles més o menys esbombades?

Jo, sincerament, m’he quedat sense arguments per recomanar-vos que el dia 20 de desembre, quan acabi aquesta campanya electoral, que em temo tindrà com a punt culminant la presència de Rajoy al programa de Bertin Osborne, arribi el moment de dipositar la papereta a l’urna. Feu el que el cor us dicti. Sabent, però, que si la cosa no acaba funcionant, si els resultats son confosos i difícils, la culpa no serà dels partits ni dels seus candidats, sinó de vosaltres. Dels votants. Aquest si és un argument sòlid basat en l’experiència.