Com pinta el dau?

Ja estem en plena campanya electoral. I si els sondejos no fallen, tot sembla indicar que la cosa no pinta massa bé pels que estem esperant amb delit, poder posar una mica més avall de l’Ebre aquella catifa d‘Ikea que dóna la benvinguda a la república independent de casa nostra.

Segons aquests senyors que fan enquestes, les compten i tradueixen en percentatges o escons, el PP pateix una davallada de pista negra però segueix essent el partit més votat de l’estat. Tampoc el PSOE pot treure pit a la vista de les previsions, però si que poden fer-ho Ciutadans i, en menor mesura, Podemos.

No m’allargo més perquè, a l’hora de la veritat, la resta de partits que participen a les eleccions queden reduïts al paper de comparses, inclosos els nostres que, aquest cop, opten per anar-hi separats mentre aquí segueixen negociant plegats. Una curiosa paradoxa que els assimila als accionistes minoritaris amb dret a assistir i parlar a la Junta d’Accionistes, però amb pocs drets més.

Em limito a aquests quatre doncs per constatar que, si l’enquesta es fes realitat, l’única manera d’aconseguir una majoria seria amb un pacte PP-Ciutadans. I seria bo que no ens poséssim draps calents esperant miracles, pactes impossibles o caigudes del cavall improbables. Si PP i Ciutadans sumen més del 50% de vots, els demés no tenen res a pelar. Ni sols ni en coalició. Com a molt poden aspirar a enemistar-los. A que no es posin d’acord i acabem tenint noves eleccions. Un corrent que, per cert, sembla haver-se posat de moda darrerament.

I, naturalment, tot això incideix en el futur del procés que el Parlament de Catalunya va aprovar i el TC ha suspès. Perquè encara que el Sr. Rivera repeteixi contínuament que ha nascut a Catalunya, pinta que no tardarà a fer com les empreses del Sr. Clos i instal·larà la seva seu central a Madrid. I el que és més important, el seu cervell i les seves polítiques. De la mateixa manera que el Sr. Iglesias, si arribés a ser la sorpresa de la nit electoral, encara que repeteix contínuament que està a favor que els catalans es pronunciïn, tampoc sembla estar per la nostra independència sinó per deixar-nos exercir el dret a dir la nostra en un referèndum o consulta. Cert que això ja seria un pas endavant força important, però no ens enganyem, no és el pas que a hores d’ara demana la ciutadania catalana. Una ciutadania que, a la vista de com pinta el dau de les negociacions i les relacions amb Madrid, sembla que es comença a plantejar opcions possibles al marge de l’opció desitjada. I que si per arribar a Itaca ha de passar per Castelldefels o Canberra per fer-li el salt al vigilant de la porta, està disposada a fer-ho. Llàstima que -constatació final descoratjadora- per donar ales a l’opció de Podemos i recuperar una part del somni, es necessiti inevitablement la coalició amb el PSOE de les grans banderes i les ex-ministres que no volen sentir a parlar d’independència i ni tan sols de dret a decidir. Constatant doncs que aquest somni també sembla impossible.

On ens du tot això? A la constatació que el nostre solitari, si les enquestes no fallen i les cartes son les que han de ser, no té solució. I tant se val si no la té perquè és impossible resoldre’l o perquè haguem jugat malament. No li retraurem a ningú que hagi intentat sortir de la ratonera. En tot cas, potser amb el temps, el que li retraurem serà no haver-nos dit abans que la partida no tenia solució. Haver-nos fet passar amb passeres tot i saber que aquell camí no duia enlloc.

Fins i tot els jocs d’ordinador, que busquen alienar-nos, ens avisen quan el joc està perdut. Perquè puguem començar una altra partida. Tant difícil és reconèixer els errors? I no estic dient de fer-ho a la primera de canvi. Però, si la nit electoral es confirma aquesta enquesta, sortirà algú a dir-nos la veritat o ens seguiran entabanant amb somnis i quimeres? Ja fa temps que sabem que els miracles només es donen a Lourdes.